• Imprimir
• Enviar

ALÇA VALENT

Elogi de la dona (sense Botox)

Josep Martí / Periodista

Tota dona té atractiu. Sempre. Mirada per dalt, per baix, per davant o per darrere. El món és bonic perquè hi ha dones. Discrepi lliurement qui vulgui equivocar-se. Jo, avanço, em deixaria tallar les mans per no haver de matisar l'afirmació.

L'edat la converteix en un tresor en estadis diferents. A cada bugada es perd un llençol per guanyar un cobrellit. Les joves desafien la gravetat, les madures acumulen experiència, les velles atresoren saviesa. Copa, Lliga i Champions.

Aquest camí de perfecció és molt fàcil d'esguerrar. N'hi ha prou amb voler-ho. La drecera és embarcar-se en guerres que no es poden guanyar. L'arruga, l'estria, la variu, la molla i el cabell blanc són invencibles si se'ls atorga categoria d'enemic. En lloc de plantar batalla cal franquejar-los el pas com qui rep un aliat que garanteix la classificació per a una competició superior i més glamurosa.

Les virtuts d'una senyora no caben en una xeringa. El Botox i el col·lagen no són més que un placebo per lluir davant del mirall. Els pits de plàstic poden ajudar a guanyar una batalla, però tard o d'hora fan el mateix efecte que una caixa de sabates barates embolicant un diamant. Les cuixes passades pel ribot són una capitulació innecessària.

Els cotxes han de canviar els pneumàtics cada cent mil quilòmetres. Les dones, no. El disc dur d'un ordinador s'ha de formatejar periòdicament. La dona, no. La perfecció exigeix fidelitat a la seva naturalesa per guanyar-se l'admiració de tants ulls com se la miren.

El cos dels homes pateix també les mateixes traïdories i els mateixos gols en pròpia porta, tot i que en nombre menor. Però aquest article anava de l'atractiu de les dones, que a la pràctica són tots els atractius.