• Imprimir
• Enviar

L'entrevista

"La rebel·lia no és exclusiva dels joves o els revolucionaris"

Javier Zuloaga Escriptor i periodista

David Caminada

CRISTINA CALDERER

Amb La isla de los rebeldes vostè vol desentrellar les servituds de la política i la manipulació dels sentiments col·lectius. ¿A la política i a la vida les coses són com les veiem?

La novel·la la situo a la petita illa de San Gregorio, perduda en un lloc inconcret del Carib. Els dos protagonistes -Lucas Pérez, professor d'humanitats, i Julián Rasilla, periodista- són dues persones amb una gran inquietud que pretenen desvelar les falses aparences. A vegades, la mercadotècnia i el màrqueting polític fan que esdevingui president d'una república no el millor polític, sinó el que ha tingut més mitjans per fer la campanya.

¿Vol dir que la gent es deixa portar per les aparences?

A la novel·la, sí. Les coses no es poden generalitzar, però això passa. Hi ha coses que són autèntiques, però hi ha elements que fan pensar que es prima el que és estèticament atractiu més que el que és profund i veritable.

Els seus protagonistes destil·len un esperit idealista, rebel i romàntic. Vostè ho és?

Jo reivindico que la rebel·lia no és exclusiva dels joves o de la gent revolucionària que agafa les armes per derrocar un règim polític. La rebel·lia, que té una connotació romàntica, jo l'explicaria com la resistència de les persones a acceptar comportaments que són donats per bons simplement perquè són estàndards i perquè s'ha fixat que són així. Jo parlo de rebel·lia i també de valors que hi uneixo com l'amistat i la il·lusió per les coses.

¿Per plantejar la seva història s'ha inspirat en algun país concret?

Sempre he tingut molt interès pel que passa a l'Amèrica Llatina. He viscut dos anys a l'Argentina i tinc família i amics a Veneçuela. Segueixo l'actualitat de la regió. Miri el cas de Veneçuela, o ara els fets que passen a Hondures. Per això situo la meva història en una illa del Carib, a prop de les colònies que Simón Bolívar va alliberar de la Corona espanyola.

Al seu llibre hi ha coses autobiogràfiques?

No sóc professor d'humanitats. Ara bé, sempre he viscut en un ambient molt periodístic. La meva mare sempre ens retreia, als meus germans i al pare, que a la taula, quan dinàvem o sopàvem, sempre parléssim de periodisme.

Vostè va viure el periodisme des de ben petit...

Sí. El meu pare i el meu avi eren periodistes. A casa meva, ja de ben petit, em van transmetre la passió per la lectura, per la història, per la curiositat universal. Com li deia abans, el llibre no és autobiogràfic. Sí que pot ser-ho en la descripció dels ambients. He disfrutat molt descrivint com eren aquells vells diaris de tipografia, que es tiraven en unes rotatives artesanals en què, quan s'espatllava una peça, s'havia d'encarregar al torner que la fes.

Aquesta és la imatge del periodisme clàssic...

De petit recordo que anava a buscar a la redacció el meu pare, que era director d'un diari. Tinc gravada a la memòria l'olor a tinta, l'olor a bobina de paper. En la descripció d'aquest ambient, el llibre sí que és autobiogràfic. En la vida de Julián Rasilla, no.

Amb el pas dels anys, el periodisme ha canviat molt. Encara sent passió per l'ofici?

Sí, sí. I tant que sí. La vida m'ha portat per on m'ha portat. Pel món de les agències de notícies, dels diaris, he treballat com a corresponsal a l'estranger. Després he exercit de periodista per a una entitat important com és La Caixa i ho he fet sempre amb criteris periodístics.

Com a novel·lista, ¿sent algun pudor de posar en el que escriu, de forma conscient o inconscient, coses personals?

La narrativa dóna més llicències. Quan un exerceix la narrativa de ficció té el dret legítim d'imaginar tot el que vulgui. Cervantes i el Quixot potser són l'exemple més gran d'imaginació i ficció. Als meus llibres aprofito vivències de la meva experiència professional per donar més credibilitat a la història.

Però sí que hi ha llibres que són autèntiques confessions...

Esclar. I els autors estan en el seu dret de fer-ho. És perfectament legítim. Un exemple és Vargas Llosa. Ara bé, una altra cosa és quan algú utilitza un llibre per atacar algú.

El periodisme està en crisi?

Quan jo era petit i el meu pare era director d'un diari de Valladolid, va aparèixer la televisió. Llavors ja es deia que seria la fi de la premsa. I no va ser així. A qui li agrada llegir, estic segur que li continuarà agradant. Sí que es veritat que els hàbits de lectura de les noves generacions, i també les formes de publicitat, canviaran. Els diaris acabaran sent multimèdia, però el paper no desapareixerà.

Vostè té un blog. Li agrada el món digital?

Sí, i tant. M'agrada molt. La comunicació digital és la comunicació del futur. Ara els nois i noies es comuniquen a través de Facebook, de Twitter. Això no ho atura ningú.

La revolució tecnològica del segle XXI!

D'aquí poc temps la cartera d'un carter de correus serà una peça de museu. La comunicació digital ja és aquí. El periodisme digital també té un gran futur. I també la publicitat en aquest suport. Ara bé, l'atractiu d'un rellotge suís, fotografiat a tot color i publicat en forma d'anunci a tota pàgina en un diari, serà insubstituïble i tindrà un gran valor afegit.