• Imprimir
• Enviar

ELS PARTITS ACTUALS I LA NECESSITAT DE BONS LÍDERS

El camí no era l'Estatut

Salvador Cardús i Ros / Sociòleg i escriptor / salvador.cardus@uab.cat

CRISTINA LOSANTOS

Érem un grup de persones que parlàvem de política catalana, i vam acabar discutint sobre si els partits actuals eren capaços de dur a terme la reforma del sistema electoral que hauria de permetre l'emergència de bons lideratges i, en general, l'arribada de millors professionals a la política. És allò que s'ha discutit tantes vegades sobre les llistes obertes i els polítics realment vinculats al territori -barris, ciutats, comarques...-, més que res, per posar a prova la seva capacitat de representació, de gestió eficaç i, en definitiva, per generar confiança en la política. Tot al contrari del model actual, que afavoreix la docilitat dels mediocres que neixen, creixen i es perpetuen als partits, i que expulsa els millors fora de la política. Discutíem, doncs, si l'actual sistema polític era capaç, per ell mateix, d'avançar en l'aprofundiment de la democràcia.

JUST L'ENDEMÀ, POSO LA RÀDIO DEL COTXE i sento que al programa del Graset (24 de novembre) pregunten a Joan Ridao, secretari general d'ERC, sobre si al seu partit hi haurà primàries per elegir el candidat a president. I Ridao respon, gairebé literalment, això: "És del gènere tonto voler primàries", i deixa clar que cap partit no en vol i que ells -que no són "tontos"- miraran d'estalviar-s'ho. Vet aquí la resposta al nostre debat del dia abans: els canvis que urgeixen al nostre país no vindran dels mateixos partits. Els partits -ni aquell que el 2003 va fer un gran salt electoral amb la promesa d'una nova radicalitat democràtica- no tenen el coratge de liderar el tipus de canvis que els obligaria a posar a prova el seu model de direcció, promoció i control intern.

SI JA ERA CLAR, DONCS, QUE AMB LES REGLES de joc actuals mai no podria aparèixer cap Barack Obama a la catalana, per dir-ho amb una exageració, ni a la presidència ni en cap dels nivells de representació política, també podem donar per fet que els partits no faran res per canviar-les. Això sí, n'hi ha que creuen, com CDC, que mig copiant les tècniques electorals avançades de l'equip d'Obama, deslligant-les de la mateixa fabricació del lideratge, n'hi ha prou per guanyar eleccions: militants de sempre ara reconvertits en voluntaris, aportacions econòmiques populars sense renunciar a les subvencions públiques ni garantir la transparència de la despesa, ús d'internet i YouTube amb el sectarisme habitual... CDC encara no ha escarmentat sobre què passa quan s'usen instruments de campanya d'un sistema veritablement obert i ple de riscos en un altre model electoral, tancat i fora del mercat. Els costa d'entendre que determinades estratègies de mercadotècnia electoral només són bones quan hi ha mercat polític de veritat.

LES RECENTS ELECCIONS NORD-AMERICANES han mostrat que, quan la competència és franca, la victòria és acceptada per l'oponent amb una elegància aquí inimaginable. I hem vist com Obama és capaç d'incorporar, segons totes les previsions, la seva principal rival al partit, Hillary Clinton, en un lloc de màxima confiança, precisament perquè la segona va acceptar lleialment la seva derrota. No en tinc cap mena de dubte: en un sistema polític com el nord-americà, la constant erosió entre CDC i UDC seria absolutament inimaginable, perquè les urnes haurien posat tothom al seu lloc. I el lamentable espectacle pel lideratge d'ERC entre Puigcercós i Carod-Rovira hauria acabat amb la carrera política de tots dos. Aquí, en canvi, es desafia l'adversari dient que no hi ha intenció de "llançar la tovallola". Exactament: aquí no hi ha primàries sinó combats de boxa, sempre amb possibilitat de revenja. I això per no parlar del PSC i veure com van fer saltar el mateix president Maragall i on han anat a parar els obiolistes, ni considerar la imposició del lideratge de la Sánchez-Camacho al PP... El nostre és un sistema autodestructiu. Però els partits pensen que canviar les regles, com diu Ridao, seria "del gènere tonto".

TORNO AL PRINCIPI DEL NOSTRE DEBAT sobre com arribarà el canvi polític que necessitem per seguir endavant en la construcció nacional del país. I la meva opinió és que Catalunya mai no podrà encarar el seu futur sense la base d'un sistema democràtic molt més sòlid que l'actual. Aquest és el blindatge que necessitem. Si és cert que ja no som gaire millors -tampoc gaire pitjors- que la resta d'Espanya, si ja no som més cultes, ni més rics ni més cosmopolites, l'únic instrument d'emancipació que ens queda és el de ser més radicalment democràtics. Només si fem un gran pas endavant d'aprofundiment democràtic podrem assumir la responsabilitat del nostre futur amb les màximes garanties. ¿No és això el que ens faria immediatament més sobirans? I tanmateix resulta que és el nostre propi sistema el principal entrebanc per a qualsevol progrés. Els nostres partits han deixat de ser l'instrument per construir el futur i ens tenen atrapats en el present, si no ens fan recular cap al passat. Ara ho veig més clar que mai: en lloc d'haver reformat l'Estatut, que ha portat tanta frustració, n'hi hauria hagut prou fent una llei electoral per tal de regenerar i enfortir la política catalana. I, ai las, això només depenia de nosaltres.