• Imprimir
• Enviar

El 41 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona arriba a un 90 per cent d'entrades venudes, quaranta mil espectadors i es manté com a gran cita mundial

Una energia única

David Castillo

A punt de la cloenda, el 41 Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona mostra en perspectiva un mes d'activitats de qualitat i una gran resposta de públic. El cartell, ple de figures, s'ha consolidat, tot i l'ombra de la crisi. La inspiració dels artistes i els preus assequibles han omplert moltes jornades el Palau de la Música, l'Auditori i les sales per on s'ha escampat: Luz de Gas, Jamboree, Harlem i els espais de l'Hospitalet, Viladecans i Sant Cugat. Les notes negatives van ser la lesió de Joe Lovano i la incomprensible suspensió dels concerts a Santa Coloma de Gramenet, entre ells el de Chick Corea i Gary Burton.

La programació va tenir el fil conductor de Miles. Per evocar-lo es va convocar cinc dels fidels que el van acompanyar al llarg de la seva trajectòria: el bateria Jimmy Cobb, del grup dels anys cinquanta que va gravar Kind of blue; el saxofonista Wayne Shorter, del no menys extraordinari quintet dels seixanta; el saxofonista Bill Evans i el pianista Chick Corea, dels revolucionaris anys de l'electrificació, els setanta, i el baixista Marcus Miller, que va marcar la línia durant la postmoderna dècada dels vuitanta. M'hauria agradat veure'ls plegats en una jam session. No hauria calgut espiritisme perquè tornés la trompeta amb sordina de Miles.

I d'espiritisme pur podríem qualificar l'actuació del quartet de Jerry González divendres a Luz de Gas. El festival estava escindit entre la Locomotora Negra al Palau, Noa a Viladecans i el geni porto-riqueny del Bronx, que havia actuat una setmana abans en la revisió afrocubana de Kind of blue d'Omar Sosa. González es va fer acompanyar de Javier Caramelo Massó al piano, Alain Pérez al baix i vocalista i Enrique Kiki Ferrer a la bateria. El concert va estar dominat pel ritme des de bon començament. El piano de Massó i la trompeta o la percussió de González van alternar la posició de solista per acabar tots plegats tocant les congues en comunió amb un públic bocabadat per la lliçó magistral. Jerry toca la trompeta com ningú.

El públic és el gran protagonista d'aquest mes de jazz intensiu. El director del festival Tito Ramoneda em comenta que patien després del llistó alt de l'any passat, "ens preocupava mantenir el nivell, però el 90 per cent d'entrades venudes i els quaranta mil espectadors ens donen una valoració molt positiva. També el ressò entre els mitjans, que ha superat l'edició anterior. Un altre dels objectius és que la gent ens conegui pels diferents suports comunicatius".

El director artístic Joan Anton Cararach recorda que "el festival té 43 anys d'història i el públic el manté tal com és. Un dels espectadors que va venir al concert de la Maria Schneider a Sant Cugat em va enviar un mail dient-me que s'havia emocionat i havia estat a punt de plorar. Era un espectador que ja hi anava el 1966. La continuïtat i planificar més de seixanta activitats, entre concerts i conferències, és un repte i una satisfacció". Un dels clàssics convocats enguany, el saxofonista Bill Evans, ho va resumir afirmant que el públic de Barcelona transmetia "una energia única". Els espectadors militants i amb criteri són un dels components indispensables del Festival. I li posen una nota alta.