• Imprimir
• Enviar

Lloll Bertran celebra 25 anys en escena amb el seu públic i la presència dels seus personatges més emblemàtics

"Vull parlar sola amb el públic"

Teresa Bruna

Lloll Bertran no tindrà damunt l'escenari res més que un piano i un tamboret
RUTH MARIGOT

Lloll Bertran està pletòrica. Fa 25 anys del seu bateig al teatre: "Va ser el 20 de juny del 1984. M'acabava de llicenciar a l'Institut i em van dir que Pere Planella em buscava. Vaig pensar que voldria els meus apunts, li agradaven molt. Però era per proposar-me un paper a L'auca del senyor Esteve, al Grec! I amb Pau Garsaball, Rafael Anglada, Joan Borràs, Montserrat Salvador, Joaquim Cardona... Els grans de l'estrena catalana. Un inici de luxe!", recorda.

I vol celebrar-ho amb els que l'envolten i estimen, entre els quals inclou els personatges que l'han acompanyat en aquest viatge i amb el públic. Amb el seu company Celdoni Fonoll ha creat un espectacle que porta el títol de La Lloll, 25 anys. És un projecte que han anat fent a casa i que pren forma sota la direcció escènica d'Enric Llort i de Sergi Cuenca en la part musical. S'estrena el dia 2 a La Villarroel, amb 25 úniques sessions.

A escena, un piano -que toca Alícia Ferrer- i un tamboret. I prou: "No hi ha res i hi és tot. Hi ha llums, esclar, i la imaginació, que és bàsica, amb ella pots explicar-ho tot", diu. Una imaginació que farà treballar la del públic: "Ens ha fet il·lusió que en aquest aniversari em vinguessin a veure els personatges que m'han fet popular. Aniran apareixent, jo els recordaré, hi parlaré... Però cap disfressa, cap element d'attrezzo, res. Ni una perruca", ens explica una Lloll apassionada per la seva feina: "Per dir-ho en paraules d'en Salvat-Papasseit, tinc la sort de fer l'ofici que més m'agrada. I és un privilegi haver-lo pogut fer 25 anys sense parar. Ho festegem anant a l'essència del teatre, per l'estimació que li tenim. Vull ser jo sola davant del públic i parlar-li. M'agrada molt comunicar-me amb la gent, sense ella la nostra feina no té sentit".

Fent l'ullet a la vida

Tots coneixem l'extraordinària i camaleònica versatilitat de Lloll Bertran, que desenvolupa en gran part en una faceta còmica. Però ha fet teatre de text, dramàtic. L'han dirigit Josep M. Flotats, Lluís Pasqual, Josep M. Mestres, Joan Lluís Bozzo, Ricard Salvat... A l'espectacle surten bocins de tothom, picades d'ullet als elements que han format el seu bagatge: "Dic un fragment de Pitarra, recupero l'Arsinoé d'El misantrop que vaig fer amb Flotats, faig un cop de colze a Shakespeare, un record a musicals. Volem que la gent rigui i s'emocioni".

L'espectacle és com un conte que es va fent realitat quan els personatges parlen amb ella: "Em delaten, expliquen al públic les meves pors, aquella inseguretat abans de sortir a escena... Em confesso a través d'ells", diu. L'acció deriva cap al musical: "Em fascinen, però m'agraden aquells que la cançó fa avançar l'acció, que explica coses, no només frases cantades. Hem fet cançons versionades al català, algunes de noves, com la de Les quatre estacions, de Vivaldi, que, evidentment, no tenia lletra... Hi ha frases de Màrius Serra, de David Castillo, així fem un petit homenatge als companys. Ho posem als agraïments". I, esclar, d'Antoni Bassas: "La Vanessa i la Sandra sempre aniran lligades a ell, les havíem treballat tant junts! M'agradaria anar de bolo a Washington perquè ho veiés. Com que tots els personatges els faig jo, no sortiria car!", bromeja.

La Lloll, 25 anys. Un gran espectacle, a l'alçada d'una gran actriu: "En aquesta feina hi ha tres coses importants: observar, observar i observar. Jo vampiritzo els personatges, no els xuclo la sang però intento xuclar-los l'ànima". Són paraules d'algú molt expert: "La meva motxilla fa de molt bon portar. És el rebost que em dóna seguretat. I t'adones que encara tens totes les forces i que encara hi caben moltes coses més. La feina és meravellosa. Sé que no ho deixaré mai", confessa.