• Imprimir

Amb aquella alegria

Què hi ha d'haver-hi?

Detecto certa indignació pel pleonasme que porta incorporat la nadala oficial de TV3 i Catalunya Ràdio. En un pessebre, diuen l'Albert Pla i en Gerard Quintana i els Manel i en Joan Miquel Oliver i el Quimi Portet i els Estopa, "hi ha d'haver-hi un caganer". Els mateixos catastrofistes que ploraven per la desaparició imminent dels pronoms febles han passat ara a denunciar-ne l'excés. No estem mai contents.

Eva Piquer

PERE VIRGILI

El registre col·loquial admet pleonasmes, amics puristes

Un amic meu del Facebook comenta amb gràcia la sobredosi de pronoms de la nadala de TV3: "Els febles no són el meu fort, però aquí hi sobra alguna cosa, no?". Tinc altres amics virtuals emprenyats de debò amb la tonada. Alguns atribueixen la suposada errada lingüística a la desídia dels capos de la Corpo. "L'han ben cagat amb la cançoneta del caganer", afirmen amb mala llet.

Un lingüista solvent em confirma el que ja sospitava: que aquest pleonasme es fa molt, almenys en català central, i que ell no ho consideraria una falta sinó un col·loquialisme adequat al registre de la cançó.

Però ves qui defensa ara que el famós "hi ha d'haver-hi" és acceptable, amb les ganes que tenim d'autoflagel·lar-nos en lloc de celebrar que els Estopa canten en català una nadala divertida i enganxosa composta per l'Albert Pla. El cantautor de Sabadell no és el cap d'edició d'aquest diari, amb qui comparteix nom i cognom, però té més intuïció lingüística del que voldrien els salvadors de la llengua amb vocació d'aixafadors de guitarres.

Atenció: aquest apunt pot ferir la teva sensibilitat lingüística

Podria ser pitjor. Demano a una nena de tretze anys si veu cap problema a la frase "hi ha d'haver-hi un caganer" i no sap què respondre. "A mi em sona bé", diu amb la boca petita (i sense estalviar-se el pronom fort). Una amiga seva més llançada ho té clar: m'assegura amb un somriure ple d'orgull que la frase correcta és "té que haver-hi un caganer".

Les capses solidàries regalen petons, abraçades i 'mims'

El tió ens ha cagat regals solidaris: capses de cartró buides (no ben bé: contenen carícies, petons o abraçades) que es venen al preu de capses plenes amb l'objectiu de recaptar diners per al programa Cuida'm de l'Hospital Sant Joan de Déu, que ofereix assistència medicoquirúrgica a nens malalts de qualsevol país del món.

Les capses es compren en una botiga del Bulevard Rosa de Barcelona que estarà oberta fins al 5 de gener. Tot és altruista: la cessió del local, l'elaboració de les capses i l'atenció al públic. "És una cadena de favors", m'explica una voluntària.

El contingut de cada capsa s'especifica en català, castellà i anglès. Els de casa hem rebut 365 abraçades, 10 unitats de petonets, un quilo de t'estimos i 1.039 carícies. L'única capsa que no tenim (ni ganes) és la que conté un milió de moixaines, perquè els mimos castellans o cuddles anglesos són, en català, mims. I no em vull ni imaginar un milió d'actors fent pantomimes per tots els racons del pis.

La llengua viva ha assassinat els pobres àrbitres

Conec un àrbitre de futbol que va agafar una depressió de cavall, i no m'estranya: encaixar insults no és gens agradable. La majoria ho deuen fer prou bé, perquè els seguidors de tots dos equips els ultratgen a parts iguals.

Després de voltar per diversos camps de futbol del país, comunico a les autoritats lingüístiques que els àrbitres només existeixen als diccionaris. A les grades i a la gespa, la paraula que precedeix l'insult és sempre àrbit.