• Imprimir

Els millors mestres

Com triar una bona escola? És la pregunta que es fan milers de pares, ara que s'obren les preinscripcions. Però això és com preguntar-se a quin supermercat cal anar per ser bona persona.

Francesc Orteu

Per orientar-se un nen necessita bons mestres, però tampoc no tants. En 20 anys d'estar a l'escola, amb 4 o 5 n'hi ha prou.
FRANCESC ORTEU

Uns coneguts que viuen en una urbanització d'Argentona cada dia duen els fills a l'escola a Barcelona. Entrar a la capital a quarts de nou i sortir-ne a mitja tarda no és fàcil. Pel cap baix aquests nens han d'estar tancats al cotxe i lligats a les cadiretes dues hores diàries. No és un vol transoceànic ni hi ha perill que la canalla pateixi la síndrome del viatger de classe turista, però és força sacrifici. Quan preguntes als pares el motiu, responen que a Barcelona els nens van a una bona escola. Quan els demanes si no hi ha bones escoles al Maresme, et diuen que a la de Barcelona la filla hi té les amigues.

Fa unes setmanes, durant la jornada de portes obertes, vaig visitar una escola. Una mestra em va dir que als pares els preocupa sobretot que es faci anglès i informàtica. Bé, doncs, resumint, podem concloure que una bona escola és un lloc llunyà on ensenyen informàtica. Ara quedaran escrits tres noms honorables: Diego Lara, Josep Maria Blanch i Ramon Valls Plana. Aquests són els millors mestres que vaig tenir en vints anys d'escolarització. Quants en devia conèixer en total? Tres-cents?

L'ensenyament obligatori i la penalització del treball infantil van atorgar a l'Estat el monopoli de l'educació dels nens. No em costa gaire recular en la història familiar per arribar al temps en què els nens es feien grans treballant, sovint al costat del pare: a les terres, la botiga o el negoci. Jo seré el primer que trencarà aquesta lògica i que no podrà endur-se els fills al taller o al tros.

A l'escola vaig tenir bons professors, però no pas perquè els pares s'esforcessin massa a triar bones escoles -que sempre van triar la que tenien just davant de casa- sinó per una qüestió merament estadística. Perquè és impossible que entre tres-cents no n'hi hagi cinc o sis de bons. Ja n'hi ha prou. No necessites molts bons mestres, en necessites un, i amb dues dècades d'escolarització tampoc no et ve d'un any. Pots esperar. De fet, sabia que uns pocs eren bons, perquè molts altres estaven cansats de fer classes. Sense els uns no hauria reconegut mai els altres, els importants.

Ara que fa vint anys que vaig abandonar joiosament les aules, repasso el records dels mestres més admirats i sospito que tots tenien alguna cosa que els feia similars. Potser hi retrobava una qualitat que ja havia observat a casa. És a dir, en el pare. Es a dir, en mi.