• Imprimir
• Enviar

Pel darrere

Tibetejar

La tragèdia del Tibet no és cap broma, però és decididament mediàtica. Això fa que a l'entorn del país dels lames hi creixi una moda pintoresca, la del tibeteig, que sovint no els fa cap favor ni a ells ni a nosaltres.

Alfred Bosch

RUPAK DE CHOWDHURI / REUTERS

Aquí tothom tibeteja, i jo el primer. Des que vaig tenir la sort de passejar-me per les estances venerables del palau de Pottala, tinc una feblesa especial per aquesta singular revolució taronja. Si els orientals en general són complicadets, els del sostre del món resulten complicats i mig. I res no és tan atractiu com un enigma, encapsulat en un misteri i embolcallat d'esoterisme.

Aquest fet, sumat al caràcter pèrfid de la grapa de Fu Manxú que escanya els tibetans, els fa especialment simpàtics. Avui, el ball del Free Tibet mola una barbaritat. El balla el místic i el vegetarià, el balla el guapo Richard Gere i la nòvia mulata amb les calces a la mà. No dic que no es mereixin tanta devoció, pobra gent, se la mereixen tota i més. Res a veure amb causes tan poc mediàtiques com el Free Xinjiang, el Free Mongòlia exterior i no diguem el Free República Srpska, impronunciable i kremlinita fins a la medul·la.

Qui no tibeteja és perquè no vol. Mig món ja té clar (l'altre mig és xinès) que la causa del segle XXI és la del Dalai-lama. L'home no és cap teòcrata feudal, com dirien els maoistes folls, sinó l'essència de la pau, liofilitzada i envasada per exportar.

Tibetejar és tan necessari com transvasar -perdó, xarrupar puntualment- aigua del Segre. Tibetejar és exercir aquell cosmopolitisme justicier que s'enlaira a Tindouf i aterra a Lhasa, fent escala a Pristina. Tibetejar és reclamar amb insistència els drets d'altri per no recordar gaire els propis. O exigir boicots olímpics a l'altra punta, havent aplaudit fa uns anys la flama autòctona.

Tibetejar és abraçar un lama que viu a casa nostra des de fa set reencarnacions, i que ens anima a ser solidaris però encara no s'ha assabentat que al país hi ha una llengua aborigen. Una llengua no pas tan espiritual com d'altres, certament, però igual d'apallissada des de fa segles pels nostres mandarins particulars -la llengua dels quals el nostre reverenciat lama sí que ha après i utilitza.

Una cosa és tibetejar des de fora i una altra molt diferent és fer-ho des de dins. Els catalans, com sempre, no podem evitar de ser més tibetans que els de l'Himàlaia, i fa temps que practiquem la posició del lotus nacional. Així, fem com els monjos del Pottala: mentre la resta del món es dedica a manegar, nosaltres dibuixem mandales.