• Imprimir

El sentit del gust

Coca de Sant Joan

Vicent Marqués

AVUI

En cap paper dels que vaig donar la setmana passada es diu quina mena de coca era, però sembla que devia ser de pinyons, perquè és la que trobem en la poesia De la nit de Sant Joan, publicada en el setmanari L'Esquella de la Torratxa del 30 de juny del 1922; en donaré una part:

"La vesprada de Sant Joan,

/ un barret molt elegant

/ En Joan, estrena;

/ i amb la que té relacions

/ compra coca de pinyons

/ car es verbena."

Un altre tret distintiu és que les coques podien ser molt llargues i fins i tot podien arribar a doblar la capacitat del forn. Per a fer-les tan llargues, els forners havien de tenir molta habilitat. Joan Amades en parla en el Costumari català d'aquesta manera que reproduïm:

"Quan la ciutat estava emmurallada i sortir a passar la nit fora del clos resultava enutjós, era corrent de celebrar la revetlla entre el veïnat. Fou costum de menjar-se la coca en comú. Cada veí posava un tant, fixat, per persona. Es feien coques de veïns que assolien una gran llargada. Hi havia forns especialitzats a fer coques de llargades enormes en relació amb la capacitat extensiva dels forns. S'havien fet coques de dotze metres de llargada, o sia d'una mida que doblava la grandària del forn.

"Es coïen en dues vegades, una per cada cap. Constituïen una veritable tècnica fornera o pastissera, i exigia molt d'enginy moure-les i tombar-les dins de l'espai ordinàriament reduït dels pastadors i dels forns. Per tal que la coca no es partís pel mig, mentre una part es coïa la que restava fora del forn calia sostenir-la amb uns taulons a manera de bastida.

"Hi havia forners molt hàbils a realitzar aquesta maniobra que gaudien de molt crèdit per a fer coques gegants. Cada carrer nomenava una comissió nombrosa, per anar a cercar la coca. Es distribuïa en parelles, i la portaven entre tots damunt de l'espatlla. Era motiu de competència entre els veïns i carrers immediats.

"Era costum que la colla de portadors de la coca, seguits d'un estol de veïns i, sobretot, de la mainada, abans d'anar directament a llur carrer, fessin una passada pels carrers més immediats, per tal de lluir la coca. Els portants anaven amb molt de compte, perquè no es trenqués ni es malmetés amb el transport. Hom no podia menjar-se la coca abans de mitjanit. La tallava i la repartia el veí més vell, amb preferència que es digués Joan, o el de més categoria".

Així ho explica Amades en el Costumari català.