• Imprimir

EDUCACIÓ

Les famílies progressistes fracassen en l'educació

| Els pares estan més preocupats per la seva promoció social i personal que per la formació dels fills, segons un estudi | Els models tradicionals, amb normes clares i càstigs correctius, se'n surten amb èxit

Carol Biosca

El rol dels pares en l'educació dels fills acostuma a passar desapercebut però és decisiu per a la seva formació
J. ADELGREN

Són pares considerats d'esquerres, amb un elevat nivell de formació, bona posició laboral i una àmplia vida social, però més preocupats per la seva promoció social i personal que per l'educació dels fills, de la qual han "desistit" i que deleguen en l'escola, en personal de suport o en altres familiars.

És el retrat del tipus de família progressista que dibuixa l'estudi Models educatius familiars a Catalunya, encarregat per la Fundació Jaume Bofill i coordinat pel sociòleg basc Javier Elzo. L'informe posa sobre la taula les dificultats d'aquests pares per educar els fills: són els defensors del model "prohibit prohibir", que no combreguen amb la paraula disciplina "i encara menys amb la idea de càstig", va assenyalar Elzo. Aquestes famílies es mostren molt bel·ligerants amb el càstig corporal, però "tampoc apliquen càstigs correctius".

Es tracta d'un col·lectiu que admet sentir-se "desbordat" pels problemes relacionats amb l'educació dels fills i que tampoc no es mostra gaire generós amb les mostres d'afecte perquè "passa poc temps" amb ells. "Per fer abraçades i mostrar l'estima s'hi ha de ser", va resumir Elzo.

El sociòleg va atribuir aquesta desorientació al fet que "històricament el concepte de família s'ha associat a conservadorisme". "Hi ha una idea molt estesa en el sentit que la família és una cosa de dretes", va declarar l'expert, segons el qual la percepció obeeix a una idea absolutament distorsionada, perquè "aquest no és l'únic model existent, i tampoc el majoritari".

La falta d'implicació dels pares es tradueix en un grau més alt de comportament antisocial dels fills: dels quatre models analitzats, els fills inclosos en aquest grup afirmen en una proporció més gran haver "viatjat sense bitllet amb els transports públics" i "haver molestat o insultat gent desconeguda, o haver-s'hi barallat, al carrer o en algun lloc públic".

L'estudi, que parteix d'una enquesta a 1.060 famílies i 1.189 professors a partir d'una selecció d'escoles i que va ser respost també per 350 alumnes de 12 anys, conclou, no obstant, que en general aquestes famílies estan "raonablement satisfetes" amb l'educació dels fills, que puntuen amb una mitjana de notable. Juntament amb el model progressista, el que planteja més "problemes" és el model de família conflictiva, però per motius que se situen als antípodes dels descrits.

A diferència de la primera categoria, el col·lectiu de famílies conflictives és el més necessitat: els pares tenen "poca formació i pocs recursos", i això deriva en un mal clima familiar en què el conflicte és habitual i en què predomina el càstig corporal i sancionador per sobre del correctiu.

A l'altre plat de la balança, els models de la família tradicional i l'anomenada família harmònica i convivencial exerceixen de contrapès. En tots dos casos es tracta d'unitats familiars més aviat conservadores, en què la família té un paper central i en què les normes de conducta estan clares, si bé en el primer es tracta de famílies "molt convencionals, que tendiran a desaparèixer", i en el segon de famílies "més obertes al futur", va afirmar Elzo.