• Imprimir
• Enviar

ENTREVISTA: Els confins de la llengua (i 8)

Present divers, futur incert

TRANSMISSIÓ · Ensenyar la llengua als fills és "imprescindible" per garantir-ne la supervivència ASSIMILACIÓ · Catalunya Nord, l'Alguer i ciutats com Alacant viuen les últimes etapes de "substitució lingüística"

Jordi Palmer

Copsar la diversitat de situacions en què la llengua catalana viu -o sobreviu- als diversos indrets del seu domini ha estat l'objectiu d'un recorregut per set punts dels Països Catalans que, al llarg de la sèrie de reportatges Els confins de la llengua, ha permès conèixer de primera mà en quin estat es troba la llengua fora dels límits estrictes del Principat de Catalunya. Des de l'oficialitat única del català a Andorra fins al nul reconeixement oficial a la Catalunya Nord, la llengua viu una diversitat de situacions polítiques i socials, sovint contradictòries.

F. Xavier Vila i Moreno és el director de la xarxa Cruscat, col·lectiu científic dependent de l'Institut d'Estudis Catalans que reuneix diversos centres i grups de recerca que treballen sobre la situació i l'evolució del català arreu dels Països Catalans. El principal objecte d'estudi de la xarxa són els usos, els coneixements i les representacions de la llengua. Des del seu càrrec, Vila i Moreno és un observador qualificat de la situació actual, que resumeix en tres grups territorials, un primer on la llengua fins i tot creix, un segon on la llengua tot just es manté i un tercer on recula: "A Catalunya, Andorra i no tant a les Illes Balears, el català guanya parlants en termes absoluts, sobretot gràcies als matrimonis mixtos; al País Valencià i a la Franja la situació no és realment de creixement, sinó més aviat de manteniment i amb àrees perilloses, i a la Catalunya Nord, l'Alguer i a zones determinades del País Valencià com la ciutat d'Alacant es viuen les últimes etapes d'un procés de substitució lingüística que es va començar a produir fa uns seixanta anys".

Trencament generacional

La principal causa d'aquest procés de substitució de la llengua és el trencament generacional produït per polítiques hostils i el foment de l'autoodi, com els que han tingut lloc amb especial virulència en zones com la Catalunya Nord, on, segons apunta Vila, "la llengua ha anat desapareixent", ja que ha mort "amb els besavis, després amb els avis i després amb els pares", fins que l'última generació, "la dels fills, ja no sap parlar la llengua dels avis".

La també lingüista Carme Junyent, presidenta del Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades, recorda que la transmissió de pares a fills "és imprescindible" per evitar la desaparició d'una llengua, ja que les llengües "només sobreviuen si s'usen i es transmeten", apunta Junyent, alhora que afegeix que en cas contrari, "ni les lleis, ni l'escola, ni la televisió" evitaran que "acabin per desaparèixer".

Nombres relatius i absoluts

Un dels senyals que auguren un futur incert per a la llengua és el fet que alhora que augmenten els parlants en nombres absoluts, és a dir, que actualment hi ha més catalanoparlants que mai a la història i la xifra continua creixent, minven en nombres relatius, és a dir, que percentualment la seva importància decreix, fet que porta a una disminució del seu ús social: "Els que tenen el català com a primera llengua tenen possibilitats de parlar-la en funció que els altres també la parlin", afirma Carme Junyent.

Pel que fa al manteniment de la llengua en els diversos territoris, Vila apunta que "hi ha dinàmiques diverses", que han afectat la llengua de forma diferent. Així, a la Franja la llengua s'hi ha mantingut "perquè hi ha hagut poca immigració, però allà on n'hi ha hagut, com a Fraga, ha estat devastadora, perquè la llengua no hi té protecció". Un fet similar apunta pel que fa al futur del català al Carxe, on és molt possible que "si no hi ha un reconeixement, a la curta es pot mantenir la llengua, però a mitjà termini la població es castellanitzarà".

Al País Valencià, en canvi, la situació "trontolla i pot decantar-se en sentit positiu però també en sentit negatiu", tot i que en tot cas es pot afirmar que el valencià "ha passat a ser demogràficament minoritari". Quant a l'Alguer, Vila considera que s'ha sabut "aprofitar els contactes creixents amb la resta de països de llengua catalana per revaloritzar la llengua". La immigració "mòbil i constant" que rep Andorra és un altre dels obstacles assenyalats. Tot plegat, la integració és una de les receptes que proposa Vila: "No pot ser que algú que vingui de fora, se t'instal·li a casa i alhora vulgui ser tractat com si fos al seu poble, i això val per als alemanys que s'instal·len a Formentera com val per al senyor de Madrid que s'instal·la a Barcelona".

Pel que fa al futur, Junyent aposta per "l'optimisme". "A Catalunya -assegura- ens trobem en una situació inèdita, que és que un 10 per cent de la població no té el català ni el castellà com a primera llengua", fet que considera que "podria ajudar a canviar" un comportament que defineix com a "letal" per a la vida de les llengües, i que no és altre que "adreçar-nos a un desconegut en la llengua dominant". En el cas català, el castellà.