• Imprimir
• Enviar

COL·LECTIUS

La falta de recursos dificulta la reinserció de maltractadors

| El dèficit d'especialistes a les presons porta a aplicar teràpies errònies | Un estudi fet entre reclusos de Brians II classifica dos tipus d'agressors i fixa tractaments diferents

Redacció

Els primers sis mesos del 2009 s'han produït tres assassinats de dones a Catalunya
TJERK VAN DER MEULEN / ARXIU

La falta d'especialistes i l'aplicació de teràpies equivocades provocades per la manca de recursos públics són les raons que expliquen el poc èxit en la reinserció de maltractadors, la majoria dels quals reincideixen quan surten en llibertat. A diferència dels agressors sexuals, molt estudiats per l'alarma social que provoquen, el creixent augment de la violència de gènere ha desbordat l'administració fins al punt que els canvis legislatius introduïts no han aconseguit aturar aquesta plaga.

Segons un estudi del psicòleg i criminòleg Ismael Loinaz, fet amb reclusos del centre penitenciari Brians II, els maltractadors són un col·lectiu molt heterogeni i necessiten un tractament específic adequat a la seva personalitat i a la tipologia de la seva agressió, cosa que ara no existeix. "Ara un maltractador rep el mateix tractament per una agressió molt greu que per saltar-se una ordre d'allunyament o per amenaces", va explicar. I com a exemple, l'investigador posa el cas de Brians II: "Tenen un mòdul de 130 persones per a dos psicòlegs".

Loinaz ha fet el seguiment durant més d'un any d'una cinquantena de presos, alguns amb penes lleus i d'altres acusats d'homicidi. D'aquests, el 38% presentaven trastorns de personalitat, un 18% tenien antecedents psiquiàtrics i un 54% presentaven problemes amb el consum d'alcohol i drogues. L'estudi constata dos tipus d'agressor. Per una banda, parla dels "subjectes normalitzats o agressor de baix risc". És a dir, aquell que porta una vida normal, no té trastorns psicològics ni problemes de drogodependència però que un dia, de cop i volta, agredeix. Aquest perfil respon a la frase típica del veí que, en assabentar-se de l'agressió, comenta "Si semblava tan normal!". Per Loinaz, la teràpia en aquest cas passa per controlar la ira i evitar l'ús de la violència.

El segon grup és molt més perillós i l'autor de l'estudi el defineix com a violent antisocial, que no sols actua en l'àmbit familiar sinó també amb persones desconegudes. Aquest perfil acostuma a tenir antecedents penals i s'adequa més al retrat robot del maltractador masclista tal com el coneix la societat. En aquest cas, les teràpies són molt més complexes i requereixen molt temps. "Calen teràpies cognitivo-conductuals per controlar els pensaments descontrolats que els porten a actuar de manera violenta. També s'ha de treballar el pensament masclista d'aquests individus amb diferents tècniques i prenent com a exemples casos de la seva família", conclou.