• Imprimir

Cooperació

Mòbing geopolític

Raül Garcia i Aranzueque

Nens kurds en una escola al camp de refugiats d'Al-Tash, 150 quilòmetres al nord-oest de Bagdad, l'abril del 2003
HASAN SARBAKHSHIAN / AP

"Els kurds són víctimes de la seva localització estratègica i els interessos geopolítics mundials". Vet aquí la mare dels ous del conflicte del poble kurd, segons l'historiador kurd Mehrdad M.R. Izady. En un article publicat a la web Kurdistanica.com, Izady explica que al llarg de la història "els kurds han tingut el dubtós privilegi de ser l'únic grup ètnic al món amb representants indígenes en quatre potències geopolítiques mundials enfrontades: el món àrab (a l'Iraq i a Síria), l'OTAN (a Turquia), el Pacte de Varsòvia i el bloc soviètic (a Caucàsia) i el bloc de Sud-àsia i Àsia central (a l'Iran i al Turkmenistan soviètic)". Aquesta particularitat ha convertit els kurds en l'ase dels cops de totes les potències amb interessos a la regió amb l'agreujant que, a diferència d'altres pobles com el palestí, "que serveix de causa unificadora als panarabistes", "no tenen amics naturals entre els seus veïns immediats", assenyala Izady.

El Kurdistan, una de les nacions sense Estat més nombroses del món, és un poble d'origen indoeuropeu que es va assentar al sud d'Anatòlia al voltant del segle X abans de Crist. Els kurds han estat sempre sota dominació estrangera i enormement dividits, actualment, en quatre Estats: Turquia, l'Iran, l'Iraq i Síria, tot i que també estan assentats en algunes zones d'Armènia i en unes petites regions del sud de Geòrgia i l'Azerbaidjan. La diàspora kurda, a més, està escampada arreu del món, especialment en països europeus com Alemanya i, en menor mesura, Itàlia.

La dispersió geogràfica del Kurdistan fa que "la unitat del poble kurd sigui una quimera", assegura Quim Arrufat, membre del CIEMEN que va formar part del grup d'observadors catalans en les eleccions municipals turques del març passat. "Els kurds estan dividits en diferents blocs geopolítics, cadascun amb una cultura estatal diferent", apunta Izady. "Els kurds de l'est i del sud s'espera que segueixin la ideologia islàmica i tradicionalista de l'Iran, mentre que els kurds iraquians i sirians estan obligats a adaptar la seva herència i a justificar la seva existència a l'arabisme radical d'aquests dos Estats antioccidentals. A Anatòlia, la cultura kurda s'enfronta a una Turquia amb una visió del sud-est d'Europa i amb un govern clarament prooccidental", afegeix l'historiador.

La condició proccidental de Turquia, però, no és cap garantia de respecte a la cultura de la població kurda. "Fins no fa gaire, als anys vuitanta i a primers dels noranta, Turquia no reconeixia l'existència dels kurds, que eren anomenats turcs de les muntanyes", recorda Arrufat. Sortosament, els darrers anys la situació ha canviat. "Entre els anys 2000 i 2004, hi va haver una certa obertura de l'Estat turc gràcies a la pressió de la Unió Europea i a l'arribada al poder d'un govern islamista, menys xovinista que l'anterior socialista", explica Arrufat. "La UE -afegeix- va aconseguir importants avenços a nivell simbòlic i el govern va admetre, per primer cop, l'existència del «conflicte kurd»".

Però els tímids passos endavant fets per Ankara per complir amb les condicions que la UE els imposava per aspirar a una eventual adhesió al club europeu són del tot insuficients per satisfer les aspiracions culturals dels kurds. Tot i que Turquia ha aixecat la prohibició total de l'ensenyament de la llengua kurda, la Constitució de la República prohibeix explícitament que s'imparteixi com a llengua materna cap altre idioma que no sigui el turc.

"Malgrat que el govern turc ha fet alguns progressos en matèria de drets humans, no ha volgut abordar del tot i honestament la qüestió kurda", diu Kerim Yildiz, director del Kurdish Human Rights Project, una organització de defensa dels drets humans del poble kurd amb seu a Londres. I la UE, segons denuncia Arrufat, ha deixat d'interessar-se per la qüestió. Els europeus "van actuar perquè hi havia hagut 38.000 morts en l'enfrontament entre Turquia i la guerrilla del PKK [l'independentista Partit dels Treballadors del Kurdistan]. Ara ja no hi ha conflicte armat [les accions del PKK són esporàdiques] i la UE ja no pressiona", afirma Arrufat. "La UE és pragmàtica i no es vol enfrontar a un país poderós, amb una estructura militarista que té el segon exèrcit de l'OTAN", afegeix.

Amb el vent en contra, però, els kurds de Turquia miren de continuar lluitant pels seus drets i en les eleccions municipals del març el nacionalista kurd Partit de la Societat Democràtica (DTP) gairebé va doblar el nombre d'alcaldies i va aconseguir el 65% dels vots a Diyarbakir, considerada la capital del Kurdistan del nord, amb un discurs més moderat que el tradicional del nacionalisme kurd. "Ja no busquen la independència, sinó tenir els mateixos drets que els ciutadans turcs", explica Arrufat. El DTP s'ha aferrat al pragmatisme i mira d'arrencar, per la via de la negociació, drets lingüístics i culturals per als ajuntaments que governa. La creació d'una autonomia kurda dins de Turquia, semblant a la que hi ha l'Iraq, ni es planteja.

El Kurdistan iraquià és l'únic lloc on els kurds disposen d'autogovern des de la primera Guerra del Golf, l'any 1991, en què l'OTAN els va concedir una autonomia de facto. Des d'aleshores, "el Kurdistan iraquià viu, en general, una situació estable i ha experimentat una expansió de la societat civil", diu Yildiz. "Malgrat aquests passos positius, les violacions greus dels drets humans persisteixen i les forces de seguretat kurdes han estat acusades de maltractaments, tortures, detencions sense judici i menyspreu d'altres drets humans", afegeix. Arrufat admet que el govern autònom kurd té "tics autoritaris" i que les "corrupteles" estan a l'ordre del dia, però està convençut que "la joventut kurda tolerarà durant poc temps aquest tipus de govern".

La joventut del Kurdistan sirià ni tan sols té l'opció de triar. El règim de Baixar al-Assad esclafa sense contemplacions els drets del poble kurd sense que els seus connacionals de Turquia, l'Iran i l'Iraq hi puguin fer res, que prou feina tenen a sobreviure al seu tros de pàtria.