• Imprimir

Els reptes de l'educació (V)

La Catalunya del segle XXI

Carme-Laura Gil i Miró

L'educació és l'aposta política estructuradora d'un país
JORDI GARCIA

Els reptes de l'educació a Catalunya van lligats als reptes de Catalunya per construir el seu futur. La pregunta que cal fer no és quina educació volem sinó quina societat volem, puix l'educació és l'aposta política estructurant d'un país.

La societat del segle XXI és la del coneixement i la innovació permanent, la del canvi imprevisible i accelerat, la del risc i el conflicte i la de la formulació de la identitat nacional prou potent i convincent per cohesionar l'heterogeneïtat i participar de manera singular i activa en l'estat global. Reptes i respostes anàlogues a les que gran part dels sistemes educatius europeus han de donar: el rescat dels valors cohesionadors davant de la diversitat social, la formació flexible i duradora, la reinvenció de l'educació obligatòria, la nova conquesta social de la universalitat del saber sense exclusions i el prestigi de l'educació i la cultura.

El futur exigeix canvis radicals que només poden assolir-se en un nou escenari polític, sense ambigüitats, que trenqui les estructures actuals immobilitzades en el segle XX. El sistema educatiu actual té el mal de la vellesa, li manca flexibilitat per adequar-se a la societat d'avui, que és diferent d'aquella que serví i ajudà a construir a l'últim quart del segle passat. L'educació acadèmica s'ha convertit en un àmbit banal del paisatge social, ha perdut la consideració de bé social, de tresor desitjat, el valor màgic de superar estatus i ser la via d'emancipació. La societat catalana no valora l'educació sinó el títol que se n'obté, considera l'èxit escolar i menysprea l'alumne que ha sofert el fracàs acadèmic. Cal fer el discurs públic, polític, de la rellevància del saber com a garantia del futur personal i col·lectiu i la necessitat de ser competents abans de ser competitius.

Cal refermar en l'imaginari social el prestigi de l'educació, el saber, l'escola i el professorat i cal reinventar el significat de l'educació obligatòria, i decidir políticament i social que cap alumne no pot abandonar l'escola sense haver adquirit els sabers primordials. Aquesta és la comesa urgent, la gran conquesta social que pot fer possible la consecució d'una societat justa, culta, educada, lliure i cohesionada, sense exclusions del coneixement.

Només és possible amb la conjugació generosa de l'eficàcia de l'organització administrativa, amb la veritable autonomia del centre educatiu com a eina del nou model d'escola i ciutadà, la nova formació del professorat inserida en el projecte de nova societat catalana, d'identitat nacional, la ruptura del currículum escolar i el perllongament de l'escolarització obligatòria fins als 18 anys amb models diversos adequats a la mateixa diversitat d'actituds i aptituds de l'alumnat.

El futur requereix la construcció d'un projecte socioeducatiu genuí català que servi les esplèndides innovacions pedagògiques de la nostra escola, un projecte inequívocament nacional a què s'adhereixi solidàriament la comunitat educativa i tota la societat.

Puix cal recordar que Catalunya no té un sistema propi educatiu. Que qualsevol llei del govern català en l'actual situació de dependència uniformitzadora omplirà tan sols buits, s'escolarà per les escletxes de les lleis estatals i repetirà irremeiablement els trets del sistema espanyol, anacrònic, selectiu, curricularment feixuc, que comporta en la seva estructura gairebé idèntica a la del sistema escolar de fa 100 anys el germen ineludible del fracàs escolar, l'exclusió dels més desfavorits. Un sistema inadaptable a una societat escolar heterogènia, un llast per a la construcció de la societat catalana del segle XXI.

Aquest és el problema i el repte politicosocial.