• Imprimir

Transports

Quadern de viatge a bord d'un AVE

Aquesta és la transcripció de la narració que el periodista Joaquim Maria Puyal va fer per a Catalunya Ràdio abans de l'Atlètic de Madrid-Barça de dissabte passat al Calderón. A través de la seva mirada curiosa, Puyal narra el viatge a bord de l'AVE Siemens S-103 que el va portar a Madrid i en el qual es va trobar un dels candidats a la presidència del govern espanyol

Un dels models Siemens S-103 que diàriament uneixen l'Estació de Sants amb la madrilenya estació d'Atocha
JOSEP LOSADA

"Viatjo a Madrid en el tren de gran velocitat que en diuen l'Alta Velocidad Española. Ja hi havia anat des del Camp de Tarragona o des de Lleida, però mai des de Barcelona. Pujo al tren i el primer que sento és una veu que diu, "Bienvenido al AVE [...]. El viaje durará dos horas y veintitrés minutos". Quan ho diu en català són "tres hores i vint-i-tres minuts". Vull pensar que és un error humà. Canvio de seient perquè me'n tocava un més aviat justet i, en canvi, n'hi ha un d'ample, d'aquells que tenen taula i espai per a quatre, lliure. Em ve el revisor i em diu: "En Zaragoza se llena". Jo me'l quedo mirant, amb cara així..., i em diu que ara no m'hi amoïni i que a Saragossa torni al meu seient.

De cop, vénen cinc o sis nois parlant, pam, pam... Dedueixo que és gent que treballa a la mateixa companyia, probablement tripulació d'un altre tren que se'n va a la base, i que aprofita per viatjar més còmodament en classe Club. Als passatgers que van en turista també els agradaria que els deixessin venir, penso jo. El darrer túnel de sortida ens aboca a la vora del Llobregat, davant de Sant Boi. Vaig al lavabo i constato que no l'han netejat després de l'últim viatge. No hi ha sabó al dispensador i no em puc rentar les mans com voldria.

Sec al seient i em poso a treballar. Prenc notes. El viatge és còmode. Mentre m'ofereixen "bebidas", diuen per megafonia que l'estació que s'acosta és Tarragona. Ha perdut "el Camp". El tren passa puntualment per Lleida i, quan ens acostem a Saragossa, deso els meus papers i diaris i sec al lloc que em correspon. Els nois que han ocupat part del departament són invitats pel revisor a marxar d'allà. Arribem a Saragossa. El revisor ja m'havia dit que "se llenaría en Zaragoza". Tenia raó. A Saragossa comença a pujar gent per davant i per darrere del vagó: "Mi asiento es éste, éste es el mío", "Yo tengo el A; tú, mamá, tienes el C; tú tienes la fila de delante", "Vete con tu hermana, yo me quedo aquí". "No, mamá, viaja tú aquí, yo allá...". Jo vaig fent la meva però el soroll va en augment. Maletes, attachés, bosses, samsonites, portafolis, maletins, abrics, algun mòbil que sona... Quin renou!

De cop i volta, sense quasi adonar-me'n, aixeco la vista i observo, palplantat davant meu, esperant que el deixin passar fins a la seva butaca, ni més ni menys que un candidat a presidir el gobierno de España. Americana de vellut, camisa a ratlles, sense corbata, pantalons grisos i mocasins. A la cara de pau se li dibuixa un somrís pacient. Identifico la seva dona al seu costat. Em mira. Torno a fixar la meva vista en els meus papers. Sento la veu de la senyora que va amb les filles que li diu al candidat que li ofereix canviar-li el seu seient "para que puedan ir todos juntos...". "Pues muchas gracias, señora, porque así trabajaremos", diu un senyor que va amb el candidat i que m'adono que havia estat ministro de España fa pocs anys. Quan la Piluca s'aixeca per deixar-li el seu seient diu al candidat: "Te apoyamos, te apoyaremos, faltaría más, has de ganar!". "Muchas, gracias, muchas gracias", li respon amablement. Han passat cinc minuts ben bons. Ara tothom s'ha assegut. Alço el cap de nou i tinc, en diagonal, davant meu, el candidat i la seva dona de cara.

La tripulació porta el carretó amb el dinar. El candidat s'estima més el peix que la carn. L'exministre, no. L'hostessa em pregunta si vull Rioja o Ribera. Consulto la cartolina del menú i confirmo que, tal com em semblava recordar, hi ha vi negre del Penedès. Ella insisteix: "¿Rioja o Ribera, señor?". Jo, en aquell moment i en aquell ambient no m'atreveixo a dir: "Quiero vino catalán!", i assenya-lo, tímidament, amb el dit un Sangre de Toro que treu el coll per allà. Ella em diu: "Este no es Rioja ni Ribera". Li somric, i em fixo que el candidat veu un Ramón Bilbao, de la Rioja.

Amb el català fins a Madrid

Arribem a Calataiud i observo que, per primer cop a la meva vida, vaig en un tren en el qual Renfe fa els avisos també en català (deixem de banda la qualitat fonètica, deixem-ho córrer...) més enllà de l'àmbit administratiu on el català és la llengua pròpia. A Saragossa ho han fet i a Madrid també ho faran. Amb els Altaria no passava. I l'Euromed diferencia català i valencià. Amb Iberia, si vas al País Basc el català només se sent al sortir i el basc només a l'arribar. Això si tens sort que l'hostessa es recordi de pitjar el botó!

S'aixeca un del seguici i l'exministre li diu: "Oye, Juan Carlos (en sentir Juan Carlos, foto un bot), si consigues que nos traigan más cerveza y vino te hacemos la ola, tío". Al cap de poca estona s'acosta un cambrer amb cervesa, una ampolleta petita de vi de la Ribera del Duero Condado de Oriza i aigua. "Les cambiaré las copas porque este vino es distinto", diu el cambrer. "No hace falta", contesten. Tots són amables. El cambrer diu que és votant del candidat. "Y tú, ¿cómo ves las elecciones?", li pregunten. "Muy parejo", contesta el noi, a qui se li dibuixa un projecte de barbeta a la cara i aguanta la safata amb seguretat. El candidat, a tall d'excusa, li fa una confidència: "Los medios nos han hecho un campañón en contra nuestra". "¿Qué tal trabajáis aquí?". El cambrer, envalentit, sap que viu el seu minut de glòria. "Si va completo es imposible atender adecuadamente, somos dos y dos para este vagón y el otro". "Claro, claro", diu el candidat. "Oye, ¿me traerás un whisky con mucho hielo?".

"Presidente -diu l'exministre-, hemos de cuadrar agendas. Tenemos lo comprometido con los medios, Gerona, Valencia... Y hemos de decidir qué hacemos con la entrevista ésa. ¿La dejamos para el jueves?". "Para el jueves, imposible. O se la damos el martes o no se la damos... Pero es que..., si es que el martes tengo dos mítines, tres radios, un viaje... ¡Yo no puedo hacer todo esto!", diu el candidat. L'exministre salta com una bala: "Si alguien puede eres tú. Después de lo que llevas encima esta semana, puedes con todo. ¿Y el jueves?", insisteix. "Tienes Valencia y Teruel, el jueves". Un assistent de l'altre cantó del passadís, que, assegut al braç de la seva butaca, segueix atent el diàleg, intervé: "El jueves tarde hemos de estar en Teruel y en Valencia, pero ahora, Valencia-Teruel es todo autovía. En hora y diez llegamos". "Hora y cuarto", conclou l'exministre.

Sona la musiqueta d'un mòbil. Se sent la veu de la Piluca que explica a algú que el candidat li ha regalat una polsera. Arriba el cambrer amb un flasconet de Chivas i molt de gel. Quatre glaçons. Els il·lustres viatgers continuen planificant la setmana. "Oye, en Gerona, voy a un hotel, estoy un rato y me largo". "Sí, sí", diu l'assessor. "Montamos un aperitivo con cuatrocientos y a correr". "Así te vas antes a Barcelona", intervé l'exministre. "¡Ah! Tenemos aquello de Sant Cugat", diu, de cop i volta, el candidat. "Sant Cugat, ¿dónde está?", pregunta. "A la entrada de Barcelona, dirección norte", diu, amb seguretat, l'exministre.

De Girona a Sant Cugat

L'assistent, discretament present, eficient, competent, diligent i amatent telefona a algú. Tot el vagó sent una veu delitosa d'informació: "Oye, ¿dónde está Sant Cugat? No sé, tú, por ejemplo, del Juan Carlos a Sant Cugat, ¿cuánto hay, media hora? Y luego, espera, si voy de Gerona en dirección a Barcelona, ¿puedo encontrar entrada por Sant Cugat? Vale, pues vale, venga, estupendo. Besito..." ."Besito" ho ha dit en to guai, de col·lega enrotllat. De compi.

"¿Qué te ha dicho?", pregunta l'exministre, mentre arriba un altre cambrer amb una altra ampolleta de vi. No caldrà, el noi no sabia que els viatgers ja estaven servits. "Ahora mismo se lo retiro todo", diu, servicial, el cambrer. "Muchas gracias", fa l'exministre. Ve un carretó i aixafa una americana que havien deixat al braç de la butaca penjant amb una minivideocàmera JVC a terra. "Lo siento", diu el cambrer, enrojolat, mentre, ràpidament, mira de desparar la taula.

De postres, demano un iogurt. No n'hi ha, tot i que està anunciat al menú. Em porten fruita tallada a trossets petits però sense pelar. Em sembla de mal gust. Demano cafè. "No sé si tendremos tiempo, señor, de pasar los cafés", em diu, justificant-se, una hostessa que se m'ajup al costat mentre desa la safata. Unes campanetes sonen al vagó. No és cap mòbil. És l'ordinador del candidat. Un Samsung versió mini, ultraportàtil. Hi veu un anunci electoral que emetran l'última setmana de campanya. És d'algú que diu que és una votant decebuda de la política del candidat rival. L'anunci li ha agradat al candidat (al nostre, vaja al nostre, al que va amb nosaltres, al rival del rival). "Ése es bueno", sentencia. Com que s'han endut la safata del menjar i ara no hi ha impediments per a la lliure circulació, una altra senyora s'acosta al candidat. "Perdona que no me levante, pero es que estoy...", es justifica. Un parell de nois li demanen fer-se fotos. "Mamá, tú no vayas que tienen que trabajar para ganar!", diu la Piluca.

El cambrer s'acosta amb el carretó dels cafès. L'exministre diu: "Un whisky". "Y yo, otro", diu el candidat. "¿Nos partimos éste?", proposa l'exministre. "Vale, pero ponme más hielo". "Oye, después de eso, al tío éste de la radio se lo voy a decir. Se va a quedar jodido. Ya lo verás". Algú del grup comença aleshores, en sentir això, a cantar. Amb música de Guantanamera diu: "¡Otro debate! Queremos otro debate. Otro debate. Queremos otro debate". Miro, mig avergonyit, d'esquerra a dreta i veig que els ulls de la dona del candidat estan clavats on sóc jo. Què he fet? Què deu mirar? M'adono que estic llegint diaris en català. És això el que li crida l'atenció? O, potser, la meva actitud tan indiferent, en aparença, de tota l'estona? Se sent un altre "clinc, clinc, clinc, clinc...". "Hola, es que se ha cortao...". El candidat, mentrestant, parla amb el seu equip. Sembla inspirat. Dóna instruccions. "Ruido para tapar, ruleta rusa y algo sobre talante, esos son los conceptos que, a partir de ahora, hemos de desarrollar. Hemos de avanzar con cuidado de la incertidumbre".

Un cafè com a la Castellana

Ens porten un cafè. El meu amb llet. Ja no recordava que, a Madrid, si vull un cafè, he de demanar "Un solo" i aquest vagó de l'AVE és com si fos a la Castellana. La veu de Renfe anuncia que ja som a Madrid Atocha. Hem arribat a l'hora. Potser una mica abans. Un periodista, que va d'intel·lectual, ve de l'altra punta del vagó per estrènyer la mà al candidat. "Os había visto hace rato, pero no os he querido molestar y he esperado a llegar a Madrid para saludaros".

Baixem tots de l'AVE. Un Audi negre espera el candidat i la seva dona. Al Citroën blau, hi puja l'escorta. Jo me'n vaig xino-xano pensant en els neguits que envolten els que festegen el poder.