• Imprimir

Final d'etapa

URNES El reinici del cicle electoral provoca la reformulació de les estratègies dels partits TRIPARTIT Augmenta la tensió entre els socis de govern mentre CiU s'ho mira expectant

M. Lasalas/M. Fernández

El president José Montilla i el líder de CiU, Artur Mas, han desplegat una intensa activitat preelectoral durant aquest cap de setmana
ACN

La flaire de final d'etapa s'ha instal·lat ja plenament en la dinàmica política catalana. Així es respira al Parlament, a la plaça Sant Jaume i al món econòmic i mediàtic. Ja fa setmanes -o mesos- que tots i cadascun dels moviments que es registren en aquests escenaris tenen els ulls fixats en les pròximes eleccions catalanes, que engoliran el darrer trimestre d'aquest any. Per més que s'hi encaparri el calendari, la legislatura està liquidada.

De moment, qui més pateix, en la política catalana, és el PSC. Amb les enquestes francament en contra, té més feina a escapar-se dels envits dels socis que no pas de les càrregues de l'oposició. Els socialistes es mouen condicionats per unes empentes amigues que l'han obligat, entre altres coses, a acceptar la posada en marxa al Parlament d'una comissió pel cas Millet que suposadament havia de desgastar CiU, però que ara amenaça de tornar-se-li en contra.

Montilla intenta recuperar la iniciativa. Aquest cap de setmana ha endurit el discurs contra el seu principal rival, Artur Mas, i estudia avançar l'elecció dels caps de llista a Girona, Tarragona i Lleida per despertar un electorat que, ara per ara, no sembla gaire preocupat pels comicis.

ERC i ICV-EUiA es miren les afliccions del seu soci gran amb certa fredor. Conscients de la franca dificultat de refer un tercer tripartit, la seva opció és intentar lligar el millor resultat, encara que això empitjori la situació dels socialistes.

ERC i ICV-EUiA

Més enllà de recuperar els habituals exercicis electorals de picada d'ullet a CiU, Esquerra ha optat -aquest cop- per la prudència. L'equidistància és de nou el camí a refer i la bandera independentista oneja en aquesta cursa com el principal estendard dels republicans.

En aquesta ocasió és Iniciativa qui, dirigida per l'agosarat manillar de Joan Herrera, no té cap mena d'inconvenient a llançar el seu principal soci contra les cordes. El contrast amb el PSC s'ha convertit en una de les eines més eficaces dels ecosocialistes per posar en relleu el propi perfil més d'esquerres. Al cap i a la fi, PSC i ICV comparteixen un mar comú de vot obrer i treballador avui profundament agitat per la crisi. Els ecosocialistes volen aprofitar els descosits que les xarxes socialistes estan patint en aquestes aigües per omplir els seus propis sarrons. Una victòria pírrica segurament, si es té en compte que per a ICV l'únic camí per mantenir-se al govern passa per un bon resultat socialista. I això no obstant, l'aposta d'Herrera sembla centrar-se a aprofitar la fidelitat pètria que confessa el seu electorat en les enquestes per intentar donar volum al grup ecosocialista en el pròxim hemicicle.

CiU

Des del balcó de l'oposició, una tribuna especialment tranquil·la en temps de crisi, CiU s'ho mira i calla. Els nacionalistes han decidit que la seva millor estratègia és no moure's en la brega entre partits. Compten que el tripartit es consumirà carbonitzat pels seus propis errors i per les lluites internes.

El líder nacionalista, Artur Mas, es limita a fer rodar la seva campanya amb un discurs en positiu. El principal perill per a la federació és el temor a la desmobilització provocada per l'excés de confiança. Mas, escarmentat per les darreres experiències, no amaga que l'objectiu és aconseguir una victòria que li permeti no dependre de ningú. Dissabte no va dubtar a reclamar una "gran majoria" al Parlament per tirar endavant el seu projecte de canvi.

El cicle electoral es reinicia. Primer al Parlament, després les municipals i al final les generals. I els partits preparen posicions en la graella de sortida. Tothom és conscient que arribem al final d'etapa. Sigui quin sigui el resultat, el que és segur és que canviaran molts dels protagonistes i, com diu el poeta, també l'ull que els mira. Això és el que tenen els cicles.