• Imprimir
• Enviar

ELRASCLET

Crisi i vegueries

Jordi Muñoz / jmunoz.avui@gmail.com

Es fa difícil d'entendre el recurs al vell argument de l'ara no toca en referència a la llei de vegueries. Acabar amb la divisió provincial i substituir-la per una organització molt més adaptada a la realitat social, econòmica i geogràfica del país no és només una previsió estatutària i una vella aspiració col·lectiva, sinó que, sobretot, és un projecte estratègic de llarg abast.

I la crisi no el fa superflu: ans al contrari, és més necessari que mai. La raó és molt clara: les vegueries, a més d'apropar l'administració als ciutadans, haurien d'esdevenir també agents actius de desenvolupament econòmic i social del territori. Treballar sobre àmbits molt més coherents que les velles províncies permetrà que les estratègies de desenvolupament siguen més efectives, i obrirà un nou ventall d'oportunitats. La Catalunya Central, les Terres de l'Ebre o l'Alt Pirineu són territoris amb moltes potencialitats que les vegueries poden contribuir a aprofitar. ¿O és que en context de crisi no cal pensar en solucions estructurals per al mitjà i llarg termini? Quina alternativa hi ha a la situació actual si no és la de posar les bases de futur i no pensar només en els propers mesos? Ni els interessos electorals immediats ni una concepció reduccionista de les prioritats haurien de ser un obstacle per als grans projectes de país.

Catalunya té un problema evident de macrocefàlia metropolitana, i qualsevol instrument que puga contribuir a un millor equilibri territorial i al reviscolament de la xarxa de ciutats petites i mitjanes té una importància estratègica clau. Només una greu miopia o la política de vol gallinaci pot dur a desaprofitar aquesta oportunitat de transformació institucional. Amb aquestes qüestions cal actuar amb sentit de país.