• Imprimir

L'autor considera que per regenerar la vida política cal que s'hi acostin més persones com Ramon Trias Fargas, mort ara fa 20 anys

Panteó de la democràcia

Jordi Amat / Filòleg i escriptor

Ramon Trias Fargas
JORDI GARCIA

Fa pocs mesos vaig publicar un article a El Punt mirant d'apuntar alguns trets que em fa l'efecte singularitzen la generació a la qual, per cronologia, pertanyo. La meva reflexió sorgia arran de la benvinguda que Manuel Cuyàs havia donat a un nou grup d'escriptors a qui batejava amb l'etiqueta de "descarats". No voldria replantejar ara la qüestió nominal, tot i que segurament seria més adequat anomenar-los "desacomplexats". Tant se val. Sí que voldria desenvolupar, però, un punt que aleshores només vaig apuntar i que em sembla capital perquè afecta el codi ètic d'aquesta generació. En siguem conscients o no, vist amb perspectiva històrica i en termes polítics, cal reconèixer que els catalans que tenim menys de quaranta anys hem estat afortunats. La nostra fortuna ha estat la llibertat. Potser no tota, però molta. Una llibertat amb la qual no van poder créixer els nostres pares i per la qual tant van patir, fatídicament en massa casos, els nostres avis.

Aquesta llibertat ha tingut dues concrecions. Mai abans, des del 1714, Catalunya havia pogut gaudir d'una quota d'autogovern tan alta. Mai abans Espanya havia viscut un període tan llarg de pau i democràcia com el que es va iniciar amb les eleccions de 1977. Que ho oblidem és inevitable. És tan senzill habituar-se a allò que és bo, pensar que la dictadura és prehistòria i que la grisa normalitat sempre ha estat aquesta d'ara... Però oblidar-ho, honestament, crec que és un gest de supèrbia cívica i em sembla, a més, que les propostes independentistes que van monopolitzant l'opinió del catalanisme s'estan legitimant, en bona part, oblidant de manera militant un període com a mínim notable si l'avaluem en termes d'obtenció d'autonomia institucional. Oblit o blasme, doncs, de la Transició. Aquesta és la qüestió. Segurament el catastròfic procés estatutari ens ha dut a un atzucac que sobredimensiona la percepció d'haver arribat a un punt de no retorn, però aquest fracàs orquestrat des del minut zero pels polítics d'avui no justifica ni la ingènua mitificació de la Catalunya de la II República ni la lectura perdonavides del que s'ha aconseguit els darrers trenta anys. Perquè allò que s'ha aconseguit, no ho havíem tingut mai.

Els agents implicats en la construcció d'aquest nostre present són múltiples, però cal reconèixer sense temences que un factor determinant va ser l'elit de dirigents que van treballar pel bé comú en aquell moment il·lusionador. Constitueixen la millor generació de líders polítics que hem tingut en segles. I un dels que millor representen aquell tarannà va ser Ramon Trias Fargas. Ens deixava fa exactament vint anys. Trias no va ser un sant ni era perfecte. Es va equivocar més d'una vegada, es creia més pur que ningú i contemplava des d'una posició olímpica la majoria dels seus col·legues i la resta de mortals. D'acord. No hauria guanyat mai eleccions. Però, i això és moralment més noble, va anar a la política sabent que professionalment i econòmicament hi perdia. A mitjan anys setanta, quan era un home amb prestigi a l'acadèmia i a la banca, al país i a l'estranger, va decidir comprometre's i sacrificar una carrera que no li hauria donat tanta projecció pública, certament, però sí més diners i menys patiment personal. Va anar a la política per patriotisme, perquè havia contret un deure amb els seus conciutadans. Hi va dedicar el seu temps, la seva paraula brillant i hi va entregar la seva cultura i intel·ligència no per obtenir-ne cap benefici material sinó perquè entenia la política i l'economia com a instruments que s'havien d'usar per edificar un país més pròsper i socialment més lliure. I ho va fer sense haver de prostituir la seva consciència, ni repetir buides consignes de manual, defensant amb radicalitat els seus plantejaments liberals i catalanistes, però sabent que la convivència es fonamenta en el diàleg d'idees i persones. Argumentant, fins a la marginalitat si calia, que la dissidència de pensament és un ingredient que els partits han de potenciar si no volen convertir-se en aquesta màquina autista per aconseguir el poder que avui ens semblen a tanta gent.

Tornaran els Trias? Oblidar-los ens fa menys exigents amb el present, recordar-los ens dignifica. Mentre esperem una regeneració autèntica que ens faci altra vegada partícips del cos polític, és de justícia oferir-li desacomplexadament un ram de flors. Descansi en pau l'enyorat senyor de Barcelona al panteó dels pares de la nostra democràcia.