• Imprimir

ELRASCLET

Parlar-ne i pensar-hi

Francesc Codina / francesc.codina@telefonica.net

Josep Pallach va ser el fundador de PSC-Reagrupament i defensava la independència
ARXIU

Expliquen que Josep Pallach, fundador del PSC-Reagrupament, havia dit a algun dels seus col·laboradors que, en la independència de Catalunya, s'hi havia de pensar sempre, però que no se n'havia de parlar gaire. Aquestes paraules s'han de situar en el context polític i social de trenta anys enrere. Aleshores Catalunya sortia plena d'incerteses de la nit del franquisme, la Transició avançava entre remor de sabres, i era una incògnita l'actitud que adoptaria davant la reivindicació catalana l'enorme massa de població procedent de les onades immigratòries dels anys seixanta. En aquella època, els qui parlaven d'independència eren una minoria insignificant, representada per petits partits extraparlamentaris, com l'FNC i el PSAN. La resta de forces se'n desmarcaven prudentment.

Afortunadament, les coses han canviat. La democràcia s'ha consolidat, la societat ha madurat i la via autonòmica s'ha exhaurit. En conseqüència, l'independentisme s'ha eixamplat. Encara és minoritari, però ja no és marginal. Per això, d'independència, ara se'n parla força. El que no és tan segur és que s'hi pensi prou, ni amb tanta seriositat com ho devia fer el malaguanyat Josep Pallach, mort prematurament el 1977. Ell, si més no, tenia molt clar que Catalunya necessitava partits nacionals, independents dels partits espanyols. La gran batalla que va lliurar -i va perdre- tenia per objectiu la construcció d'un gran partit socialdemòcrata català. Sabia que sense aquest instrument el país aniria coix, com efectivament hi ha anat.

Com es podrà assolir la independència si no ens dotem d'eines polítiques eficients, capaces de guanyar la confiança de la majoria de la població? L'altre dia un activista d'una de les plataformes sobiranistes que s'han creat em deia que no li interessava la política petita (municipal, econòmica o educativa), que només es movia per la independència. En moments d'efervescència, les grans paraules s'imposen i arrosseguen. Però, sense el rigor i la constància d'un pensament que orienti l'acció, hi ha el risc de convertir-les en una grandiloqüent expressió d'impotència.