• Imprimir

Els precedents de la mobilització catalanista

Com aquell sacseig polític de la Loapa

PACTE UCD-PSOE · La reacció al fre autonòmic del 1981 va fer hegemònic l'eix nacional en la política catalana DOS BLOCS · L'alineament dels partits va ser el mateix que a la consulta d'Arenys

Lluís Bou

Un aspecte de la marxa contra la Loapa del 1982 a Barcelona
ROBERT RAMOS

Ja es veurà si la consulta d'Arenys de Munt i la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut desemboquen en una onada sobiranista creixent. El temps ens ho dirà. Però ja és un fet que les consultes i la sentència provocaran un sacseig polític al país. Els partits s'ho oloren. L'escenari és molt semblant al terratrèmol que va provocar la Loapa l'any 1981. La llei orgànica d'harmonització autonòmica, que intentava frenar Catalunya i Euskadi després de l'intent de cop d'Estat d'Antonio Tejero, va fer hegemònic l'eix nacional en la política catalana. Amb el govern de la UCD i els socialistes d'una banda, i CiU, el PSUC, ERC i l'independentisme extraparlamentari de l'altra. Són exactament els mateixos dos blocs que s'han enfrontat en la consulta d'Arenys de Munt, entrant en una via de tova col·lisió amb l'Estat que posa més difícil al president José Montilla liderar una resposta unitària al TC si no s'hi adequa. La política catalana està tornant a interpretar-se sobre l'eix nacional; tendeix a ser-ne un altre cop el motor segons els brots verds d'aquests dies.

El pacte Suárez-González

Arran de l'intent de cop d'Estat, el president centrista Adolfo Suárez va pactar amb el socialista Felipe González, aleshores cap de l'oposició, posar el fre de mà a l'incipient procés autonòmic per apaivagar el malestar dels militars. El PSC, que llavors encara disposava de grup parlamentari propi, inicialment es va oposar a la Loapa seguint la línia catalanista de Raimon Obiols i de Joan Reventós. Però l'aleshores portaveu del partit a Madrid, Ernest Lluch, es va decantar per l'estratègia del PSOE i va declinar presentar les esmenes que els socialistes catalans havien elaborat per canviar a la llei. Va obrir això una crisi al PSC, que va portar la destitució de Lluch com a portaveu i un mogut congrés dels socialistes a Castelldefels el 1982, que molts encara recorden. Hi va haver un risc real de ruptura del partit, amb la interferència que comportava que González estigués a punt d'arribar a la Moncloa. Dirigents del PSC diuen que aquella és l'única vegada que la unitat del partit ha estat realment en perill.

Amb el PSC adolorit per les tensions entre l'ala catalanista i l'espanyolista, el president Jordi Pujol es va trobar amb el terreny lliure per oposar-se frontalment a la Loapa des del govern català. Va iniciar una dinàmica, molt més àmplia finalment que la de l'executiu, que consolidaria durant dues dècades una radiografia del país a partir de l'eix nacional. A més del PSUC de Rafael Ribó i dels republicans d'Heribert Barrera, va aparèixer com ara la societat civil fent de paraigua i d'actiu aglutinador. Llavors la gran plataforma va ser la Crida a la Solidaritat, amb un activista que ha tornat a aparèixer aquests dies arran de la consulta d'Arenys de Munt: Àngel Colom, a hores d'ara el responsable d'immigració de CDC.

Una reacció maldestra

Si alguna cosa va demostrar la reacció contra la Loapa va ser la gran capacitat de mobilització del catalanisme, i la maldestra reacció del govern de la UCD, del PSOE i de la ultradreta. Amb actituds displicents, quan no agressives, des de la part estatal encara van atiar més la reacció catalana. Els mateixos protagonistes hauran pogut veure, incòmodes però en el mateix bàndol, en la fotografia fixada per la consulta d'Arenys de Munt. Només cal que canvïin la UCD pel PP, i el diari El Alcázar pels 60 manifestants de Falange.

La primera gran concentració catalanista a causa del clima antiautonòmic que es respirava a Espanya va ser l'acte de la Crida al camp del Barça el 24 de juny del 1981. Havien passat només 4 mesos de l'intent de cop Estat, i l'aparell estatal ja començava a enfocar la sortida penalitzant les autonomies. El PSC encara va intentar mantenir un lligam amb aquell acte, amb la presència de Joan Reventós i d'Isidre Molas, però seria la darrera vegada. El congrés de Castelldefels pocs mesos després canviaria el rumb del partit i passaria a avalar la Loapa. La majoria del socialisme català no volia dificultar l'imminent accés de Felipe González a la presidència espanyola.

La naixent plataforma catalanista va omplir l'estadi al preu de 200 pessetes l'entrada sota una consigna genèrica de defensar la llengua, la cultura i la nació catalanes, amb un redactat eufemístic per no deixar cap dels convocants fora. En aquell moment s'estava edificant l'ampliació de l'estadi, però tot i això l'acte va concentrar 80.000 persones. Entre elles hi havia present l'aleshores president del Barça Josep Lluís Núñez.

La resposta popular a l'intent de cop d'Estat a Catalunya la liderava el catalanisme amb el Som una nació. Es van poder escoltar en aquest acte també uns incipients crits independentistes, però molt minoritaris. Va actuar en la concentració del Camp Nou La Trinca, que feia poc havia compost la irònica La dansa del sabre al·ludint al 23-F, Lluís Llach, Marina Rossell i el grup valencià Al Tall. I es va consolidar llavors la Crida com la gran plataforma reivindicativa del catalanisme dels 80.

La segona concentració

La segona gran concentració apadrinada per la Crida va ser la manifestació contra la Loapa del 14 de març del 1982, a només 7 mesos que el PSOE accedís al poder amb majoria absoluta. La marxa va omplir el passeig de Gràcia de Barcelona amb unes 300.00 persones, i va comptar amb el suport de CiU, el PSUC, ERC, els sindicats CCOO i l'Stac dels taxistes, així com grups diversos de l'independentisme extraparlamentari. Definitivament, el PSC quedava al marge del moviment, donat que la marxa rebutjava frontalment "els pactes antiautonòmics" de la UCD amb el PSOE, i reclamava la retirada de la Loapa.

La capçalera de la manifestació estava formada per una pancarta contra la llei d'harmonització autonòmica, que portaven Macià Alavedra (CiU); Josep Lluís López Bulla (CCOO); Rafael Ribó (PSUC); el senador Josep Benet; el rector de la Universitat de Barcelona, Antoni Maria Badia i Margarit; el president de la Diputació de Girona, Arcadi Calzada; Pere Ardiaca (PCC), i Magda Oranich (Nacionalistes d'Esquerra), entre d'altres. Una vintena de taxis de l'Stac adornats amb banderes precedien la marxa. "El no unitari als pactes antiautonòmics i a la Loapa serà un sí a la nostra determinació de reconstruir la nostra nació, a les nostres institucions nacionals i a la llibertat, condició indispensable per a l'edificació de la solidaritat entre els pobles", apuntava la declaració de la Crida davant la manifestació amb un encobert sobiranisme.

La pèrdua del grup del PSC

El diari El Alcázar va atacar l'endemà la marxa amb duresa, i també s'hi van oposar els dirigents del PSOE i de la UCD. Els socialistes catalans van intentar contrarestar la protesta amb un document de 30 pàgines explicant les raons del seu laberíntic suport a la Loapa. L'havien elaborat conjuntament Obiols, Reventós i Lluch, ja inserits en el nou enfocament del partit. Arran de la crisi de la Loapa, el PSC, afeblit, va quedar més lligat al PSOE, en clar ascens, i quan Felipe González va guanyar les eleccions del 1982 no va dubtar a suprimir el grup parlamentari del PSC al Congrés. No volia més distorsions.

González va designar llavors Ernest Lluch ministre de Sanitat i Consum, content de la seva lleialtat política. Però no passarien gaires anys que l'antic economista defensor de la Loapa se'n desenganyaria i acabaria abraçant la idea de la confederació austriacista, tal com és conegut actualment.

La pèrdua del carrer per part dels socialistes i el fet que Pujol liderés la resposta contra els partits estatals des del govern català, capitalitzant la nova visió a partir de l'eix nacional, va desplaçar el PSC de la centralitat a Catalunya. Fins que Pasqual Maragall va fer el salt a la política catalana el 1999, després del seu llarg pas per l'Ajuntament de Barcelona. El PSC es va concentrar durant més d'una dècada en les municipals i en les generals, mentre que CiU ho feia als comicis del Parlament. Va néixer en aquest moment la denominada Catalunya dual, amb els socialistes al feu del cinturó i els nacionalistes a la resta del país, que va convertir en una utopia elaborar una llei electoral catalana, impossible de consensuar.

La nova hegemonia política

En les eleccions catalanes, l'hegemonia que havien assaborit PSC i PSUC durant tota la Transició, amb la Loapa es va desplaçar cap al catalanisme transversal de CiU. Pujol va captar aquest pols del carrer, i a les eleccions del 1984 en va recollir els fruits: va aconseguir la majoria absoluta en passar d'uns escassos 43 escons -CiU en té actualment 48- a 72.

Després de la llei d'harmonització els socialistes van quedar a 31 diputats de distància dels nacionalistes, tot i passar de 33 a 41 escons. El mapa polític català s'havia sacsejat, amb la nova fotografia fixada en l'eix nacional. CiU va passar a tenir majoria absoluta a Catalunya i el PSOE a Espanya, en un clima d'enfrontament entre els dos governs fins al 1993.