• Imprimir

ENTREVISTA: Joan Ridao secretari general d'Esquerra

"No podíem tornar a estigmatitzar ERC trencant"

RAÓ · "De l'Estatut vam aprendre que no regalarem la centralitat a ningú" PACTE · "L'acord és raonable, però és veritat que no és 100% el que diu l'Estatut" XIFRA · "Tinc al calaix el document d'un acord polític amb els 3.855 milions" TRIPARTIT · "No hem assolit els objectius en rèdits electorals"

Sandra Arenas

El secretari general d'Esquerra, Joan Ridao, durant l'entrevista al seu despatx de la seu del partit
JORDI GARCIA

Ja ha tingut uns dies per pair la recta final de les negociacions sobre el finançament, en què ERC va acabar donant el sí. Joan Ridao en desgrana algunes de les raons.

Bona part de la redacció de l'Estatut és obra seva. Llavors ERC va demanar el no al referèndum. Amb el seu sí al finançament s'ha tret aquella espina?

[Riu] De fet, vam votar no perquè una part de l'Estatut molt important -fins al punt que en bona part es va fer per a això-, el títol relatiu al finançament, era clarament insuficient. Crec que havíem de dir que no. Però admeto que ERC en aquell moment va fer una gestió pèssima d'aquell no, amb oscil·lacions i canvis de criteri. I precisament una de les lliçons que vam treure de la part final d'aquella negociació és que si arribes a un acord l'has d'assumir amb totes les conseqüències. Ara estic convençut de la bondat de l'acord i s'ha negociat amb celeritat, que és com s'ha de fer.

Si el finançament de l'Estatut és insuficient, com explica l'aval a un acord que deixa al marge preceptes estatutaris com l'any d'aplicació total o la ponderació d'immigració?

Anem a pams. Aquest acord és tributari d'un mal model que hi ha a l'Estatut, del qual no som responsables. Qui haurà d'afrontar la responsabilitat del mal finançament són els partits que en primera persona -PSOE, PSC i CiU- van abonar aquell acord. A més, nosaltres no hem tancat el cicle reivindicatiu al voltant del finançament perquè hem plantejat un horitzó de cara a la renovació de l'actual model, d'aquí cinc anys, que és el concert econòmic.

Per tant, el concert no serà una condició per pactar després de les eleccions com havien dit fins ara?

N'haurem de parlar perquè ara això es veu modificat per l'actual acord. No vol dir que hi renunciem, però a curt termini hi ha altres coses importants que són d'Estatut, com ara Rodalies i aeroport. Hem hagut de negociar amb les eines de l'actual Estatut, crec que l'acord és raonable, però és veritat que no és 100% el que diu l'Estatut. En tota negociació perds alguna ploma, però els grans objectius que ens vam fixar -3.800 milions i situar Catalunya cinc punts per sobre de la mitjana- s'han assolit.

Parlem de la xifra. Enlloc està escrit que el govern espanyol aporti al sistema 3.855 milions el 2012. És paraula de Zapatero?

Jo tinc en un calaix de la meva taula un document d'un acord polític. M'hauria agradat poder treballar amb la Lofca i amb la llei de cessió de tributs sobre la taula. En més de trenta anys d'autonomia política no s'ha fet mai així. Hem dit sí perquè l'acord polític és bo. Però estarem vigilants perquè la lletra petita el compleixi. I la discussió d'aquestes lleis coincidirà amb el debat sobre els pressupostos i la llei de l'economia sostenible.

En aquest document que té al calaix hi ha la xifra?

Evidentment. De fet, el document del ministeri és veritat que no parla de xifres més enllà del segon any, però no ho fa respecte de cap territori i la ministra Salgado va dir que no jutjaria les xifres de les comunitats...

Però la suma de les xifres de les comunitats supera els 11.000 milions que hi aportaran per a tots els territoris...

I pot ser. Per tant, el que farem serà ser molt exigents i vetllar perquè es compleixi. Els nostres vots són decisius i el PSOE no pot donar res per fet ni en la Lofca ni en els pressupostos.

Però són més a prop d'un sí als pressupostos que fa un mes?

Hem entrat en un camí diferent, de més entesa. Vam arribar a Madrid fa un any en un context molt hostil. Recordaré sempre la desproporció amb què Zapatero em va contestar al debat d'investidura. Hi ha un punt d'inflexió, que ens alleuja a tots i que és un acord raonable. Entrem en un camí d'entesa que era improbable. Però això no vol dir que votem d'entrada els pressupostos, s'ha de complir l'acord, el traspàs de Rodalies -amb els recursos necessaris- i el model de gestió aeroportuari.

Què hi veurem al Congrés a partir d'ara? Aliances puntuals, potser un acord mínimament estable?

Les coses no tornaran a ser com a la primera meitat de la legislatura, en què ERC era un aliat del PSOE prou estable. Zapatero no és de fiar. Però davant d'aquell independentisme que creu que a Madrid no hi ha res a fer, jo crec que hi ha molt a fer perquè s'hi couen bona part de les coses que ens afecten. Si en lloc de jugar pel centre, Zapatero juga per les bandes, hi jugarem. Però no tinc la voluntat de desplaçar ningú en la relació amb el PSOE ni ser-ne soci exclusiu.

ERC ha dit que sí al finançament i CiU que no. S'han intercanviat els papers?

Durant molt anys he pensat que CiU i ERC teníem el mateix aliment espiritual, només que la gent d'ERC havíem menjat més de pressa i havíem fet el rot més fort (perdó per la grolleria). Som un partit d'esquerra reformista i independentista, però si una cosa hem après -també de la lliçó de l'Estatut- és que no regalarem la bandera de la centralitat política a ningú.

I no se la vol quedar el PSC aquesta bandera?

S'ha quedat sovint la bandera del catalanisme d'esquerres útil. Quan ERC diu no a l'Estatut i hi ha una ofensiva de la dreta espanyola ferotge, el PSC apareix com la muralla defensiva del catalanisme d'esquerres. ERC, per raó del no, havia desertat. Ara es podria haver reproduït el mateix esquema. Si haguéssim dit que no, davant la catalanofòbia, el PSC hauria capitalitzat la defensa dels valors del catalanisme d'esquerres.

El seu sí respon a aquest argument?

En part sí. La prova d'això és que a les eleccions generals, malgrat el desastre de Rodalies, el PSC va treure 25 diputats. Vol dir que la gent fa un càlcul: no pensa qui és més pur sinó qui és més útil per defensar els seus interessos. Si haguéssim actuat en clau partidista, pensant que arribant ara a un acord no tindríem un esquer en el pròxim cicle polític en forma de demanda del concert econòmic, probablement hauríem d'haver dit que no. Però hem pensat en interès general de país i això passava per tancar una carpeta que ha hegemonitzat l'agenda política durant anys i ha causat fatiga a l'opinió pública, que volia que això es tanqués. Aquests i altres càlculs són darrere del sí.

Quins altres càlculs?

No hem volgut anar a les eleccions sobre la base d'una derrota i una nova fractura de govern, sinó sobre la base d'una victòria. Som independentistes i som conscients que aquest és un camí llarg, però en la travessa pel desert de tant en tant calen oasis. Crec que l'acord de finançament és un oasi en el trànsit cap a l'objectiu final que defensem.

Diu que es demanava tancar ja el debat. Parla d'empresaris?

No. Nosaltres no hem sucumbit mai a la pressió de la societat civil o institucions econòmiques. Parlo de la gent del carrer. M'he trobat desenes de persones que ens han felicitat per haver pogut tancar la carpeta. I també hi ha un factor benèfic com a partit de govern. El finançament no ha durat dos anys i mig, sinó set. És una croada que comencem amb l'Estatut. Hem sacsejat el debat territorial, ens hem enfrontat als costos d'erosió d'imatge, amb un trencament de govern, un període convuls de la política catalana... I hem posat el llistó tan alt que la feina que ha fet el govern no ha lluït. Ara podem afrontar la recta final de la legislatura presentant obra de govern. Teníem una preocupació molt important i és que no podíem tornar a estigmatitzar ERC com a factor desencadenant d'un trencament de govern. Havíem de ser responsables de poder acabar una legislatura i construir el relat de la nostra aposta estratègica. Això també era a la base d'aquest sí a l'acord.

Si li pregunto si reeditaran el tripartit si sumen, suposo que em dirà que dependrà dels resultats i les circumstàncies. Per tant, li preguntaré en clau personal. Entre un pacte amb CiU, el retorn a l'oposició o el tripartit tres, quina és la seva aposta?

Seré sinceríssim. Les especulacions sense tenir els resultats em semblen fins i tot una falta de respecte perquè no es té en compte la gent...

Joan Saura va trigar només hores després de l'acord a donar per fet que tornaran a pactar...

En discrepo profundament. Pot parlar per ICV, però no per ERC. No hem decidit la política d'aliances i, a més, no hem decidit ser al govern a qualsevol preu. Una opció podria ser anar a l'oposició. L'empat infinit amb CiU també s'acabarà algun dia. A més, si digués que ara podem governar amb els uns i després amb els altres podria fer la sensació que ERC té vocació de partit que vol ser al govern a qualsevol preu. És més fàcil si fracassa aquest govern que ERC estigui a l'oposició que no pas un canvi d'aliances. Però no està decidit.

Per això li pregunto per la seva aposta.

Entenc que qualsevol militant o dirigent pot tenir la seva opinió, jo també la tinc. Però sóc secretari general d'ERC i per responsabilitat no puc expressar les meves preferències.

Doncs a veure: la seva aposta estratègica consistia a arrossegar el PSC cap a posicions catalanistes i CiU cap a posicions sobiranistes. Dóna més de si?

Cal reconèixer que no hem assolit els objectius que teníem des del punt de vista de rèdit electoral. Cal ser honest i la prova és que vam culminar l'últim cicle electoral a la baixa. Ara: també cal reconèixer que vam situar l'Estatut i el finançament com a objectiu i que han estat set anys de reformes estructurals al país. Això ha estat gràcies a ERC. No ha reportat fruits electorals, però en sis anys hem operat canvis estructurals que no van ser possibles en l'últim quart de segle i això s'ha de tenir molt mala fe per no reconèixer-ho.

El molesta que es digui que ERC ha passat a formar part de l'establishment?

L'ERC que irromp als primers norantes i la d'ara són molt diferents. Ja no és el partit fresc que estava a les institucions però no al govern. No és un partit virginal. Ara, de l'establishment o apoltronat no.

En què es basa aquesta nova ERC?

Estic convençut que hi ha hagut un canvi de paradigma. En clau interna, la marxa d'alguns companys del partit, la minimització d'alguns sectors crítics -que a hores d'ara són testimonials-, la clara vocació com a partit de govern i l'opció claríssima en el finançament han situat ERC en una vocació d'independentisme modern, allunyat de les tesis d'aquest independentisme més sentimental. S'ha produït allò que en termes mercantils en diem operació acordió: estic convençut que en aquest camí hem perdut molta gent que tenen pressa. I crec que hem substituït aquests independentistes per uns de nous i hem incorporat al que representa ERC gent de l'òrbita del PSC. Són pocs però qualitativament importants com Josep Ramoneda o López Burniol. Hem endreçat l'espai nacional.

Ha parlat d'esquerra reformista.

El món s'està movent cap a una direcció molt clara. Les últimes eleccions europees demostren que assistim a una crisi de dretes -com a conseqüència dels excessos del mercat-, però qui en paga les conseqüències és la socialdemocràcia clàssica. Ara té èxit el que fan alguns països escandinaus, que combinen estructures de l'Estat del benestar i serveis públics potents amb mecanismes de competitivitat i de mercat potents. Això s'acosta a aquella esquerra no dogmàtica i no marxista que era ERC, però sobretot a la caseta i l'hortet de l'avi Macià. És el que podem representar i tenim el repte de cara al futur d'apostar per aquest reformisme fort. Abandonar l'intervencionisme i posar en revisió temes com la família i els valors. El nostre paper en la llei d'educació està al voltant d'això perquè el més fàcil hauria estat actuar d'acord amb els sindicats.

Per primera vegada en anys la direcció pren una decisió amb una contestació relativa de les bases i arriba fins a les últimes conseqüències. S'imposa una nova manera de fer a ERC?

Alguna cosa ha canviat. Crec que és un signe de maduresa. En un mes hem fet un acord d'integració a la direcció i el finançament. Era un dels temes que em va portar fa un any a assumir la secretaria general. Calia canviar moltes coses i he volgut tenir un paper important. Ara hi ha una direcció que decideix.

Fa bé Joan Laporta d'expressar la seva opinió sobre el finançament?

De la mateixa forma que tothom en aquest país es creu amb dret de parlar del Barça -la gent opina més dels fitxages o la trajectòria de l'equip que d'altres coses-, en reciprocitat té tot el dret del món a expressar la seva opinió. Dit això, també vull dir que jo no la comparteixo.