• Imprimir
• Enviar

ELRASCLET

Desafecció

Jordi Muñoz / jordimunoz@mesvilaweb.cat

Fem un exercici ràpid de comparació de la qualitat de la democràcia a Catalunya amb la del País Valencià. Al nord de la Sénia hi ha un sistema multipartidista encara obert a noves incorporacions; al sud, el sistema, de la mà d'una barrera electoral del 5% autonòmic, s'encamina imparable cap al bipartidisme perfecte. TV3 i Catalunya Ràdio, malgrat les interferències, es troben a anys llum de la barroera Canal 9, autèntic aparell de propaganda, manipulació i censura. La premsa catalana és força més plural que la valenciana. Els mecanismes de control del govern, com les sindicatures de comptes i de greuges o el Parlament mateix, són molt més estrictes i eficaços a Catalunya que al País Valencià. I els nivells de corrupció tampoc aguanten gaire la comparació.

Compte: ningú no s'hauria de sentir reconfortat per la comparació. El País Valencià de Camps no és precisament un estàndard de democràcia. Però comparar els dos casos sí que és útil perquè ens planteja una paradoxa: com és que la desafecció política i l'abstenció són majors a Catalunya que a València? Podria ser una profecia autocomplerta: de tant que se n'ha parlat, s'ha acabat alimentant la desafecció. Però més aviat po-dem intuir una altra explicació. La insatisfacció no depèn només dels rendiments del sistema polític, sinó també de les expectatives ciutadanes. En democràcies de molt baixa qualitat, els ciutadans esperen poc dels governs, i per tant troben pocs motius per al descontentament. Però a mesura que el sistema millora, les expectatives i demandes creixen i de vegades ho fan per sobre de la capacitat de resposta del sistema polític. Paradoxalment, un sistema que funciona millor genera més insatisfacció. Aquesta diagnosi no implica que la so- lució passi per rebaixar expectatives, cosa que, d'al-tra banda, no és possible.