• Imprimir

L'autor defensa que l'Estat ha d'aportar un mínim de 12.000 milions el primer any i 19.000 el tercer per complir l'Estatut.

Fermesa i paciència

Antoni Soy / Membre de la Comissió Mixta d'Afers Econòmics i Fiscals i secretari d'Indústria i Empresa del govern

Es parla massa de xifres i massa poc del model de finançament. Perquè encara que aquest any poguéssim tenir hipotèticament una bona xifra, sense un bon model l'any vinent tornaríem a tenir un mal finançament. La xifra és important, esclar, però el model que es pacti ho és encara molt més. Cal recordar que el camp de joc és l'Estatut aprovat en referèndum el 2006. El que sorgeix de la retallada Mas-ZP.

El problema que tenim avui és que mentre que la recaptació en tributs per càpita és més del 21% superior a Catalunya que la mitjana a les comunitats de règim comú, un cop fet l'anivellament amb el model de finançament vigent, Catalunya rep un finançament per càpita que està un 5,6% per sota de la mitjana. No es compleix en absolut el principi d'ordinalitat entre les comunitats en funció del seu esforç fiscal i de la seva renda per càpita, sinó tot el contrari. Una aplicació adequada de l'Estatut, és a dir el seu compliment estricte, permetria corregir aquesta situació i, sense deixar de ser solidaris amb les comunitats menys desenvolupades, que Catalunya es mantingués per sobre de la mitjana -un 5% per exemple- un cop fet l'anivellament mitjançant el sistema de finançament. I complir, doncs, el principi d'ordinalitat.

Això suposa, en primer lloc, que l'Estat ha de dedicar més recursos addicionals al finançament de les comunitats. Dels 5.400 milions d'euros el primer any i 9.000 milions el tercer any que oferia al març hauria de passar, com a mínim, a uns 12.000 i 19.000 milions, respectivament. I això no és demanar per demanar. Amb la primera xifra tan sols aconseguiríem recuperar la proporció de recursos entre l'Estat i Catalunya que hi havia el 1999 i que l'Estat ha variat al seu favor aquests darrers anys. Amb la segona xifra permetríem que Catalunya pogués tenir els recursos necessaris per fer front també a les noves competències que ha anat assumint a l'últim període. Alguns diuen que aquestes xifres són impossibles en un moment de crisi, però no és cert. En primer lloc, perquè l'augment que podria significar en el tant per cent de dèficit públic sobre el PIB és molt més relatiu en un moment de crisi i d'un major relaxament en el necessari increment del dèficit esmentat. Però sobretot perquè no caldria que el dèficit augmentés; només fa falta que l'Estat s'aprimi i deixi d'exercir competències i de fer despeses en els àmbits en els quals ja han estat traspassades.

D'altra banda, simplement cal aplicar l'Estatut i que només entrin en l'anivellament el tant per cent de recursos corresponent als serveis bàsics de l'Estat de benestar. És a dir, un 25% com a mínim dels recursos no han d'entrar en el procés d'anivellament i se'ls ha de quedar directament Catalunya, on s'originen. I els altres fons existents o previstos (fons de suficiència, fons de convergència) no han de distorsionar l'anivellament esmentat i han de permetre el compliment de l'ordinalitat.

El govern de Catalunya ja ha dit amb claredat que no acceptava un model de finançament que no compleixi l'Estatut. I continuarem ferms en aquesta posició. Perquè estem convençuts que és possible aconseguir un bon model de finançament que compleixi l'Estatut. I perquè sabem que per al país és millor que no hi hagi acord que un mal acord. I en qualsevol cas, amb paciència, continuarem negociant.