• Imprimir

"Al segle XXI, la revolució que toca és la logística"

per Sebastià Alzamora

Torno a fer com a la campanya de les espanyoles i proposo als candidats de quedar en algun local que els agradi amb la idea de prendre una copa. Tanmateix, tremolo en recordar com va anar tot plegat en l'ocasió anterior: amb Carme Chacón, embarassada, vaig compartir aigua clara; amb Duran i Lleida, convalescent, un cafetó; amb Joan Ridao, circumspecte, un combinat de sucs de fruites; amb Dolors Nadal, conservadora de nom i de fets, una altra aigua, i només Joan Herrera es va atrevir amb una copeta de cava. Vaig arribar a la conclusió que un candidat en campanya era la cosa més semblant a un monjo de la Trapa.

La cita amb Ramon Tremosa segueix, en principi, la mateixa línia: quedem a mitja tarda a la gracienca plaça de la Virreina, prop del domicili habitual del candidat convergent, el qual, una vegada acomodat en una terrassa, demana una assenyada camamilla. Encara sort que m'explica que, quan pren alguna cosa més espirituosa, li agrada tirar de gintònic, i que, més tard, pensa prendre-se'n un a la sala Luz de Gas, on té programat un acte dedicat als joves. Falten només un parell d'hores perquè el Barça jugui la final de Champions amb el Manchester, i ara, mentre escric això, penso que Ramon Tremosa es devia prendre el seu gintònic a la salut de la victòria i del triplet blaugranes. Com a bon culer (és soci des de l'any 82, i a casa seva comparteixen dos carnets entre tres germans), havia fet una porra patidora, i, com a bon acadèmic, també analítica: "He estudiat les últimes finals que han jugat els dos equips, i crec que guanyarem als penals, amb un gol decisiu a càrrec de Bojan". Afortunadament, les dots d'endevinació no són cap requisit que s'exigeixi a un bon eurodiputat.

Bones paraules per als rivals

Ara que esmento el Parlament Europeu, li faig a Ramon Tremosa la primera pregunta que em fa venir al cap: què fa un noi com tu en una història com aquesta? D'arguments no n'hi falten, i me'ls recita: "Si no hi hagués una crisi econòmica i política greu, jo no seria candidat. Si l'Estatut i el finançament de Catalunya no es trobessin en una situació tan galdosa com la que es troben, jo no seria candidat. Si no hi hagués un govern espanyol i un govern català tan manifestament millorables, jo no seria candidat. I si Espanya fos realment un Estat federal, en el sentit que ho són els Estats federals europeus, jo no seria candidat. El model de Zapatero, com el dels dirigents espanyols en general, no és Europa, sinó Sud-amèrica". Un cas de vocació política induïda, doncs? Tremosa té més raons, encara: "A Finlàndia diuen que, a partir dels quaranta anys, cal dedicar-ne quatre o vuit a la política. Per patriotisme, i encara que tingui un cost econòmic. Jo hi estic d'acord. Després, et diria que els acadèmics tenim la incidència, i que els empresaris tenen la influència: però és la política, la que acaba de decidir. I, com deia Joan Fuster, tota la política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres".

La decisió, en definitiva, està presa a consciència. Però amb una campanya com la que està fent, tan basada en temes logístics, ¿no té por el candidat Tremosa de resultar fred, distant per a molts votants? "Jo em presento per defensar interessos locals catalans a Brussel·les, i els interessos logístics són fonamentals. Sense infraestructures no hi ha creixement econòmic, i sense creixement econòmic no hi ha nació. Al segle XXI ja no toca la revolució industrial, sinó la revolució logística: combinar ports i trens de manera eficaç. I Catalunya té les condicions objectives per poder fer-ho. El nacionalisme espanyol és molt intel·ligent quan escanya Catalunya en les infraestructures. Si acabem com a poble, serà per aquest motiu". D'acord: ¿però no defensaria millor Catalunya els seus interessos logístic si comptés amb un Estat propi? "Durant molts anys", sosté Tremosa, "l'Estat espanyol ha estat propici al desenvolupament català. Però si deixa de ser-ho, si ens asfixia en els aspectes fonamentals com ho fa ara, aleshores ens caldran ministres i comissaris a Europa; és a dir, un Estat propi".

Tremosa té bones paraules per a la resta de caps de llista: "Oriol Junqueras és el millor conferenciant que he sentit mai, la seva conferència sobre el setge de 1714 és una peça mestra. Raül Romeva ha fet una gran feina al Parlament Europeu, que se li ha de reconèixer. Vidal-Quadras posseeix el sentit de la ironia i un excel·lent enginy dialèctic. I Maria Badia té una alta sensibilitat per a temes culturals, musicals i lingüístics, que valoro molt".

L'exemple danès

Aspira a poder fer pinya amb els altres eurodiputats catalans, perquè la lògica a Brussel·les "és molt més territorial que ideològica: el onze representants danesos sempre voten junts en els temes que els afecten, i espero que nosaltres fem el mateix", exemplifica. I, abans de marxar, em recorda que Salvador Alemany, dirigent d'Abertis, recomanava per Sant Jordi el llibre Crònica de la independència, de Patricia Gabancho. "Aquest és el país real", assevera, abans d'encaixar fermament la mà. I afegeix: "A cada comarca, hi ha una Catalunya que depèn molt més de Brussel·les que de Madrid o del Parlament de Catalunya". Com a tots, li desitjo sort. "Desitja'm vots", fa broma. Doncs que no en faltin, candidat.