• Imprimir

Quadern de política

La llengua dels Oreja

El PP s'ha superat en la seva croada contra el català amb Mayor Oreja reivindicant el lingüicidi a casa seva en temps del seu besavi

David González / dgonzalez@avui.cat

Mayor Oreja amb Sánchez-Camacho i Rato i altres dirigents del PP a Barcelona
JORDI GARCIA

AJaime Mayor Oreja, candidat del PP a les europees del 7 de juny, sovint li brilla una espurna d'emoció als ulls. El País Vasco, el País Vasco... reflexionava, amb un to melangiós, un dia del 1994 que servidor va tenir ocasió d'entrevistar-lo per a l'AVUI en tant que candidat a lehendakari. La segona vegada va ser durant la seva etapa de ministre de l'Interior, en plena treva de Lizarra. El País Vasco, el País Vasco... Si hubiese un pronunciamiento colectivo de ETA podríamos ser generosos. Fa uns dies va ser a Barcelona, i, parlant de l'estatus del català, l'emoció li va tornar a aparèixer als ulls recordant el seu besavi. "Mi bisabuelo se esforzó porque sus hijos no se encerrasen en el granero. Y les prohibió que hablasen eusquera en casa, para que hablaran bien el español". El besavi va fer bé la feina. Sobradament bé. Jaime Mayor Oreja, nascut a Sant Sebastià, portador d'un cognom originari de la vila del mateix nom, Orexa, a Guipúscoa ("Oreja" fins al 1989 -la feina, que la continuaven fent bé-), no parla ni un mot d'euskera. El seu besavi era d'Ibarrangelu (Biscaia). Carlí, va conèixer Sabino Arana, fundador del PNB, però el va combatre políticament tant com va poder. Un dels fills del besavi de Mayor, i oncle avi seu, un dels fills a qui amb tanta passió va prohibir la seva llengua materna a casa seva, Marcelino Oreja Elósegui, diputat a les Corts d'Acció Catòlica, va ser assassinat per esquerranistes durant els Fets del 1934. El fill d'Oreja Elósegui, i oncle de Jaime Mayor, és Marcelino Oreja Aguirre, exministre d'Adolfo Suárez i excomissari europeu amb el PP. Un democristià culte i moderat. "Este Oreja ya podría aprender algo de su tío", em va comentar una vegada el llavors president del PNB, Xabier Arzalluz.

Ningú no és responsable dels actes del seu besavi, però com diuen en castellà, de vegades, "de raza le viene al galgo". I està clar que Jaime Mayor, sempre amb aquesta llagrimeta al fons de la mirada, té en el seu besavi alguna cosa més que un llunyà referent familiar. A diferència de molts polítics -i això precisament l'ha fet un heroi en els sectors més ultramuntans del PP-, Mayor no només diu el que pensa, sinó el que íntimament experimenta: un autoodi a la diferència, en aquest cas lingüística, ancorat en l'automutilació familiar de la pròpia identitat. Només des d'aquest pressupòsit es pot entendre que reivindiqui el lingüicidi a casa seva i, això és el pitjor, pretengui aplicar-lo a la resta de la humanitat. "El gran debat de futur de la UE és de quina forma podem aconseguir que, a més a més de l'anglès, l'altra gran llengua sigui l'espanyol". Tremola Europa, que tornen els Tercios. Bé. Les "mentes abiertas" i els cervells de mosquit.

Jaime Mayor podrà reivindicar la política lingüística dels seus ancestres de bracet amb un altre polític de pes amb orígens bascos: José María Aznar. La història de l'avi de l'expresident espanyol és més coneguda. Se'n deia Manuel Aznar Zubigaray, va néixer a Etxalar (Navarra), i va ser periodista, diplomàtic i polític. A diferència del besavi de Mayor, l'avi Aznar, Imanol i Gudalgai, sí que era aranista. De fet, va ser un dels màxims propagandistes del primer PNB. El 1914, a les planes del diari Euzkadi, l'avi Aznar defensava les seleccions nacionals basques. "Cuando llegue la normalidad, los euzkaldianos probaremos la gallardía de la raxa ante ingleses, franceses o húngaros". "Abrigamos la firme esperanza de que esto pasará pronto, de que nos curaremos a no tardar del ataque de pequeñez que padecemos". Però el 1936, Aznar Zubigaray es va passar al bàndol franquista. Un bàndol i un règim, i "una situació d'extrema placidesa" reivindicada molts anys després per un ministre i successor frustrat del seu nét José María. "Per què haig de condemnar el franquisme?", es preguntava el 2007 el sempre emotiu Jaime Mayor Orexa. Perdó: Oreja.