• Imprimir

Josep-Lluís Carod-Rovira qualifica el cos dels Mossos d'exemplar i lamenta l'atac amb pintura a la policia catalana i al Palau de la Generalitat

Mossos: parlem clar

J.L. Carod-Rovira / Vicepresident de la Generalitat

Un mosso aguantant el llançament de pintura i custodiant un ciutadà la setmana passada davant la Generalitat
JORDI PIZARRO

S í, parlem clar. La polèmica que vivim aquests dies sobre els Mossos d'Esquadra no és proporcional als fets ocorreguts. Quins són els fets? Una càrrega policial que causa alguns ferits lleus, només lleus. Entre ells, per cert, la majoria mossos. També, lamentablement, alguns fotògrafs i alguns estudiants, entre els quals n'hi havia que duien estris tan exòtics en un universitari com un martell. Però res que no passi en qualsevol democràcia europea, com hem vist recentment en el context escandinau. El dret de manifestació és legítim, com també el dels professors universitaris a treballar a la seva facultat i el dels estudiants a assistir a classe.

L'endemà, els Mossos viuen una situació de gran tensió, en aquest cas a la plaça de Sant Jaume, on els ruixen amb pintura, però no s'hi tornen, no hi responen amb una càrrega defensiva i de manteniment del respecte institucional a l'edifici de la Generalitat. No he vist mai un guàrdia civil, un gendarme o un membre dels carrabiners italians empastifat amb pintura rosa. Malgrat això, el setge polític i mediàtic contra els Mossos no s'atura.

I la façana del Palau de la Generalitat, símbol de l'autogovern nacional des de fa 600 anys, és tacada també de pintura rosa, episodi impensable a la seu de cap altre govern europeu. Algú s'imagina un fet similar a la Moncloa, la Zarzuela, el Quai d'Orsay, Matignon o Downing Street? Pocs dies després resulta que la policia de la Generalitat deté dos alts comandaments d'un cos policial estatal, sobre els quals pesen imputacions judicials de presumptes delictes força greus, i no passa res. Ni un minut de polèmica, cap reacció, com si fos el més normal del món.

Per arrodonir el despropòsit, hi ha qui compara l'actuació dels Mossos amb el franquisme, amb un grau de demagògia inacceptable que només serveix per banalitzar una de les dictadures més salvatges del segle XX. Els que vam tastar els mètodes policials del franquisme sabem de què parlem. S'hauria de ser molt més curós a l'hora de fer determinades analogies. Ni es comportava igual la policia del moment ni tampoc els que ens manifestàvem contra el règim. N'hi hauria prou que tornessin els grisos, tan sols un parell de dies, per veure'n la diferència. Ahir i avui, els joves han de ser imaginatius, transgressors i agosarats, però mai violents.

Rere la polèmica sobre els Mossos hi ha molts factors, des del provincianisme acomplexat i la manca d'autoestima d'una part de la nostra societat, fins a la bel·ligerància constant d'aquells que usen qualsevol excusa per erosionar l'autogovern de Catalunya i atacar els avenços clars que anem fent en aquest camp. L'àmbit de la seguretat és, justament, on més clarament es veu que Catalunya té espais emblemàtics de poder polític nacional i això irrita tots aquells que hi estan en contra. Els errors que s'hagin pogut cometre en la dissolució de la manifestació caldrà esmenar-los, naturalment que sí, però l'esmena no pot ser a la totalitat. Parlem clar: el cos dels Mossos d'Esquadra és exemplar com a policia moderna, educada en valors democràtics i mètodes preventius, al servei del poble català i les seves institucions. Només cal girar els ulls a l'entorn policial europeu més immediat per adonar-se de certes diferències. Potser això és el que molesta: que Catalunya tingui policia pròpia i que ja compti, en les seves competències, entre les millors policies del món.