• Imprimir

L'exconseller Joan Carretero argumenta que, d'acord amb els fets, les diferències entre PSOE i PP en la qüestió nacional són inexistents

El temps i la raó

Joan Carretero / Militant d'ERC i líder de Reagrupament

És sabut allò que el temps posa cadascú al seu lloc. En política, també. A Catalunya estem presenciant el desenllaç de processos que s'han anat gestant els darrers anys. I comencen a quedar en evidència les apostes estratègiques que els actors polítics han mantingut durant aquest temps. Teníem raó els que vam defensar el no a l'Estatut. Dèiem que era un text que no atorgava reconeixement nacional a Catalunya, que no incrementava en res substancial les competències de l'autogovern i que no permetia un canvi en el model de finançament que ens ha dut a la situació d'espoli fiscal que pateix Catalunya, sense comparació possible al món occidental, amb la significativa excepció de la resta dels Països Catalans. Crec que a aquestes alçades no cal argumentar com n'eren d'encertades aquestes opinions. Eren clarividents les veus que, des del sobiranisme català, alertaven que les diferències entre el PSOE i el PP respecte de la qüestió nacional eren inexistents, malgrat que durant la legislatura del "talante" qui opinava així fos titllat de reaccionari pels que estaven segurs que, amb ZP al capdavant, finalment havíem trobat a Madrid un govern amic, ben sensible amb la pluralitat nacional de l'Estat. És evident que tenia raó l'aleshores ministre socialista que em va dir, quan vaig visitar-lo com a conseller, que amb això del federalisme es feia bullir molt l'olla a Catalunya, però que "aquí a Madrid no en parla ningú". També era encertada l'aposta estratègica iniciada per ERC a començaments dels 90, quan va desplaçar el centre de gravetat del discurs independentista de la defensa de la llengua i els signes d'identitat (sense renunciar-hi) a qüestions de caràcter socioeconòmic: l'escanyament fiscal que perjudica el progrés i la prestació dels serveis públics, la lluita contra els peatges, la denúncia del dèficit d'infraestructures... Tot plegat va ajudar l'independentisme a obtenir els millors resultats de la seva història, a ser decisiu en la formació del govern i a amenaçar l'hegemonia dels dos partits que tradicionalment s'havien repartit els àmbits de poder a Catalunya. En canvi, no calia gaudir del do de la profecia per predir que un pacte de govern fet des de la renúncia a l'assoliment de cap cota de sobirania, basat en la gestió de l'statu quo, tindria conseqüències electorals desastroses per a un partit independentista, que té en l'avenç cap a la llibertat nacional la principal raó de ser i el capital més important que ofereix als electors. Els últims resultats han confirmat el vaticini.

Per acabar, prediccions sobre qüestions que encara no han viscut el seu final. Aquest estiu l'actualitat política està monopolitzada per la negociació del nou finançament de les autonomies de règim comú (entre les quals s'hi inclou Catalunya "com una més", segons l'exacta definició d'un baró socialista espanyol). Els partits catalans pretenen que l'actualització del sistema impliqui un lleuger respir per a les exhaustes finances de la Generalitat. La cosa pinta malament. Com també són pessimistes les previsions respecte de la sentència del TC sobre un Estatut ja misèrrim de per si. El traspàs de la Renfe arribarà amb més retard que els mateixos trens, si és que arriba, i els aeroports ens els haurem de pintar a l'oli... D'aquí a no gaire temps veurem si tots aquests negres auguris es compleixen. Potser convindria anar preparant l'inevitable conflicte polític amb l'Es-tat, única via per escapar del carreró sense sortida en què Espanya té acorralada Catalunya. Amb la dignitat, les idees clares i el coratge que la situació del país requereix.