• Imprimir

Quadern de política

La 'sòcio' i la 'vergència'

La sociovergència al govern és improbable, però no un acord de CiU i PSC perquè no sigui president qui no guanyi

David González

Els consellers Nadal i Castells conversant als seus escons al Parlament
FRANCESC MELCION

Es mastega la sociovergència. Aquesta és una de les conclusions més sovintejades en les converses de la bombolla politicomediàtica catalana en la setmana de la duríssima ressaca postcongressual d'ERC. I, certament, la virulència del debat, el ball de bastons i la tempesta final de punyals a can republicà, i la sensació que tot ha quedat encara més trinxat que abans, serveixen en safata la presumpta solució al gran enigma que arrossega la política catalana: ¿arribarà el dia que la governació de Catalunya torni a ser previsible? ERC es confirma com un soci de poc fiar, s'assenyala, i, per tant, la lògica seria una entesa per donar impuls al país entre els dos grans, CiU i el PSC. El "compartir el poder" abans que "la derrota del país" que va dir el conseller Castells en l'entrevista amb aquest diari per la qual encara el feliciten des de fora i el crucifiquen des de dins els que no han entès res o, havent-ho entès tot, fan com si no. Facin l'exercici de rellegir l'entrevista i repassin l'informe de les cambres de comerç en què Catalunya apareix com el territori de l'Estat que menys creixerà fins al 2011 -i, per tant, que més acusarà l'impacte de la crisi- i jutgin vostès mateixos si s'entén o no s'entén la reflexió del conseller sobre si aquest govern està responent a les expectatives.

Però abans he escrit "presumpta", presumpta sociovergència, perquè, en el millor dels casos, aquesta pretesa solució pot funcionar a Madrid com a PSOEvergència, que ja no és el mateix. I a Catalunya, com a espai de confluència d'interessos en els intersticis de la societat civil, o del món econòmic, o del món mediàtic. Dubto, però, que sigui possible la seva visualització en un govern. I si els fets em desmenteixen d'aquí a dos anys, o un -ja hi ha qui parla d'eleccions anticipades aprofitant les europees de l'any que ve-, serà que tot plegat està molt pitjor de com diuen que la pintem els malvats opinadors. Una cosa és la sòcio i la vergència en franc diàleg i millor taula; però la sociovergència és pràcticament tan improbable com que el ciutadà Rivera es passi a les CUP. Senzillament, perquè difícilment el PSC -la sòcio- treurà un diputat més que CiU -la vergència-, com s'ha demostrat en totes les eleccions celebrades fins ara, i perquè difícilment CiU acceptaria un rol secundari tornant a ser la força amb més escons. Sí que podria ser la vergensocio, amb CiU a la presidència i el PSC coordinant el dia a dia del govern. Però tampoc ho acabo de veure perquè, com ja deuen haver advertit, aquest paraulot que m'acabo d'inventar, a més a més de poc pronunciable, és la negació per se de la sociovergència, que és del que es tracta i no de res més. Perquè, no ens enganyem, amb això passa com la majoria de vegades que parlem de la famosa transversalitat, i no només en el terreny polític. La transversalitat vol dir substancialment que el PSC hi és, i si pot ser, en posició determinant. Si el PSC no hi és no hi ha transversalitat: hi pot haver, com a molt, transversalitat nacionalista. I això, en aquest país, no és transversalitat. És front nacionalista i aventura sobiranista i, esclar, nacionalisme excloent. O sigui, un pacte CiU-ERC. O un ERC-CiU, una republicanovergència, hegemonitzada per ERC, que alguns d'aquella casa encara somien i troben possible a còpia de tripartiditzar la política catalana amb el PSC. Una fórmula aquesta, la dels tripartits, que és, naturalment, molt transversal. El que sí que podria ser més senzill és que la sòcio i la vergència facin com fan fora de la política. I, en franc diàleg i millor taula, acordin que no tornarà a ser president qui no guanyi les eleccions. Esclar que el resultat final podria no ser del tot transversal, que és del que es tracta.