• Imprimir
• Enviar

El nou president

Puigcercós culmina una llarga espera

VINT-I-UN ANYS · El nou líder no va amagar la seva aspiració des que va encapçalar les JERC el 1987 AJORNAMENT · Els bons resultats de Carod van obligar-lo a concedir-se una última pròrroga

Albert Balanzà

Joan Puigcercós al costat d'Uriel Bertran en una xerrada de l'acampada jove de les JERC l'any 2003
CLICK ART FOTO

Eren temps grisos aquells de finals dels vuitanta quan Joan Puigcercós (Ripoll, 1966) va accedir a la secretaria general de les Joventuts d'Esquerra Republicana, marca inicial d'una història d'ambició política que l'ha dut vint-i-un anys després a accedir a la presidència del partit. Tot l'independentisme d'aquell temps estava emmarcat en l'àmbit extraparlamentari, en el Moviment de Defensa de la Terra i les seves actives escissions o en la Crida a la Solidaritat, via a través de la qual va arribar Puigcercós al partit. Esquerra no passava de ser un partit autonomista.

Puigcercós va aprofitar la seva entrada a l'executiva republicana aquell any 1987, en qualitat de secretari general de les JERC, combinat amb la seva tasca al territori com a regidor de Ripoll durant quatre anys, per començar a teixir una àmplia xarxa de complicitats en la línia estratègica del partit. L'anomenat exèrcit de Puigcercós no va fer altra cosa que créixer amb les incorporacions a Esquerra dels sectors independentistes i d'esquerres que, sobretot després del 1992, van acabar de normalitzar el partit en l'entorn sobiranista. Al costat d'Àngel Colom, a qui havia conegut ja en l'època de la Crida, Puigcercós va fer el primer gran pacte, mentre la història reservava de moment un paper encara de cap pensant a l'aleshores diputat Josep-Lluís Carod-Rovira.

Set anys després de foguejar-se en les primeres responsabilitats, Puigcercós va deixar la secretaria general de les JERC sota la direcció d'un dels seus homes de sempre, David Minoves -actual director general de Cooperació al departament de Governació que fins fa poc governava Puigcercós- mentre ell iniciava la segona part de la carrera presidint la federació d'Esquerra de Girona. La trencadissa provocada per la sortida de Colom i Pilar Rahola el 1996 va accelerar el curs dels esdeveniments ,i un jove Puigcercós, amb només 30 anys, accedia a la vicesecretaria general i substituïa la republicana més televisiva al Congrés de Diputats. Malgrat que es veien a l'executiva del partit des del 1990, no es pot dir encara que la vida de Puigcercós s'hagués creuat gaire intensament amb la de qui, anys després, seria el seu successor al Congrés i ara mà dreta al partit en tant que nou secretari general, Joan Ridao.

Després de marcar una certa època a Madrid com a diputat revelació o buscant el seu minut d'or amb frases enginyoses, com quan va qualificar José María Aznar d'"abusananos", el rebatejat diputat K va tornar de Madrid amb un regust amarg: el congrés de Lleida de 2004. amb Esquerra ja instal·lada com a partit de govern i Puigcercós assenyalat com a artífex del primer pacte tripartit amb José Montilla, es va saldar amb un pacte de conveniència amb un crescut Carod. Puigcercós havia tornat decidit a liderar el partit, però encara no era el moment. El premi de consolació va ser el tàndem: Carod president i Puigcercós secretari general. I aquella entesa d'interès mutu es va traduir també en l'ordre de les candidatures al Congrés el 2004, on Puigcercós va cedir el número 1 a Carod després de la crisi de Perpinyà, i al Parlament de Catalunya el 2006, on el cap de cartell estava encara reservat a Carod, que conservava entre l'electorat un fort carisma.

Com a conseller de Governació del segon tripartit i després del daltabaix a les últimes eleccions generals de 2008, on ERC va passar de 8 a 3 diputats, a Puigcercós li va arribar el moment de l'ara o mai. Per això va sortir del govern per disputar obertament el lideratge del partit a qui aleshores i ara encara és vicepresident del govern. Amb el tercer i últim gran pacte en 21 anys d'història, ara amb Joan Ridao, Puigcercós intentarà la setmana que ve pactar una executiva dominada pel seu exèrcit amb l'objectiu etern de ser el pròxim candidat d'ERC a la presidència de la Generalitat.