• Imprimir

L'autora aposta per una ERC "que passi de la retòrica independentista a la pràctica" per tornar a percebre que el que diu ho fa

Sí a Renyer i Bertran

Elisenda Paluzie / Professora d'economia de la UB, membre de Sobirania i Progrés i militant d'ERC.

Uriel Bertran és candidat a secretari general per Esquerra Independentista
M.À. TORRES

Dissabte, en l'acte central de la candidatura de Jaume Renyer i Uriel Bertran al congrés d'ERC, el passat, el present i, sobretot, el futur del partit s'entrellaçaven. Heribert Barrera, el dirigent d'ERC que no va acceptar el pacte de renúncies de la Transició, donava suport a la candidatura de canvi que vol convertir el dret d'autodeterminació en l'eix central de l'estratègia d'ERC. Una estratègia que s'ha de debatre en aquest congrés, i que n'és la clau, i no el debat de lideratges en termes personalistes.

ERC va culminar amb un èxit molt important el cicle electoral que acaba l'any 2004. Per una banda, recull el creixement del vot independentista; per l'altra, també és vista com un partit nou, fresc, net de les pràctiques institucionals partidistes dels dos grans partits que s'havien repartit el poder a Catalunya. En aquell moment, ERC opta per fer un govern de coalició amb el PSC i IC, per alternança democràtica i per aconseguir implicar el PSC en el nou Estatut.

Però el procés estatutari va acabar sense aconseguir cap dels objectius marcats: reconeixement nacional, finançament homologable al concert i noves competències de relleu (com l'aeroport). Aquest fracàs va desorientar la direcció d'ERC. Els dubtes en la posició davant el referèndum, l'expulsió del govern i la por del pacte Mas-Zapatero són mostres d'aquesta desorientació. Per evitar l'exclusió d'ERC de les institucions (la sociovergència pactada a la Moncloa), es tanca amb molta precipitació un nou pacte amb el PSC i ICV l'any 2006.

El problema és que, per voler sortir d'una trampa, ERC es troba en un atzucac, en un govern sense ambició nacional que ja no pot explicar als seus votants i que l'aboca a la incoherència política. A hores d'ara, ningú sap quines són les línies vermelles d'ERC en aquest govern. En episodis com la tercera hora de castellà (que ara mateix s'està exigint a les escoles), el transvasament de l'Ebre, el finançament i les infraestructures, allò que ERC fa no és el que havia dit.

Tot això explica un descens en vots que és urgent redreçar. Per fer-ho, la candidatura d'Esquerra Independentista és la que millor garanteix un canvi en l'estratègia. És imprescindible dotar d'ambició política el pacte de govern. Cal posar calendari als traspassos previstos (rodalies, aeroport, immigració, treball). Pel que fa al finançament, cal pactar amb el PSC i els altres partits un objectiu ambiciós de millora del finançament: el nostre compromís electoral de reducció en un terç del dèficit fiscal de Catalunya, més de 7.000 milions d'euros. Hem de marcar les línies vermelles en la negociació del finançament amb el govern espanyol. Si el resultat de la negociació és insuficient, la militància haurà de decidir si val la pena que ERC continuï en un govern de la Generalitat que no permet cap avenç social i nacional.

Això és el curt termini, però el que cal redreçar també és l'estratègia per als propers anys, convertint el fracàs autonomista en una oportunitat. La reacció a la sentència del Tribunal Constitucional i els propers pactes de govern han de tenir com a eix el dret de decidir. El 2010 pactant només amb qui defensi davant d'Espanya el concert econòmic i que estigui disposat a consultar la ciutadania si Espanya no cedeix. És a dir, només si ERC és coherent en els seus pactes, i aquests es fan en funció del dret de decidir, i només si la ciutadania visualitza que objectius polítics compartits per una gran majoria són bandejats per Espanya, es podrà plantejar un escenari de referèndum en la legislatura 2014-2018.

Però per dur a terme aquest projecte cal també un altre tipus de partit per tornar a ser el partit fresc, no sectari, de les mans netes i els valors republicans. En definitiva, ERC ha de passar de la retòrica independentista a la pràctica, i el poble de Catalunya ha de tornar a percebre que allò que Esquerra diu és allò que fa. Per això dono suport a Jaume Renyer i Uriel Bertan, perquè torni la il·lusió, la coherència i el compromís a partir del 7 de juny.