• Imprimir

Cap on va Catalunya?

Mònica Terribas

Dues noies de camí cap a una maifestació recent
JORDI GARCIA

Aquests són articles d'impressions, que provenen de les experiències que vivim cadascun de nosaltres. Personalment, la meva és que, en aquest país i sospito que també a la resta de països d'economies desenvolupades, les tensions destructives s'estan imposant sobre les tensions creatives, i que aquesta és una de les causes de la percepció de col·lapse. La tensió, que és imprescindible per avançar, es torna paralitzadora quan persegueix la destrucció de l'altre, quan alimenta la negativitat de tot allò que no fem nosaltres. Crec que aquesta és una qüestió que té a veure amb l'actitud individual i que, sortosament, pot ser reversible.

La doctrina de la competitivitat forma part del credo socioeconòmic, però l'hem malentès. Hem substituït els processos de col·laboració mútua, per processos d'individualització, governats pels rèdits a curt termini. Només ens concentrem a guanyar petites batalles que ens permeten explicar petites victòries, però aquestes batalles no tenen una mirada llarga en l'horitzó, no són futur. Hem d'entendre el futur com allò que no ens tocarà a nosaltres explicar. En canvi, vivim immersos en aquesta existència tàctica i perdem tota l'estratègia de projecció. Obsessionats a demostrar que som més bons que els altres, perdem el temps desmereixent un esforç que no és nostre, i així restem, tant que estem oblidant com se suma. Ni en la política, ni en l'empresa, ni en l'economia, ni en la recerca universitària, ni en els mitjans de comunicació, som capaços de fer exercicis de suma, temorosos que sumar amb els altres ens pot deixar enrere. L'altre dia, Miquel Calçada ens deia que Catalunya anirà on vulgui anar la seva gent, però això només podrà ser quan la seva gent hagi decidit que volen fer alguna cosa més que perdre's en les petites batalles.

Ara tothom esperarà que posi exemples, obsessionats com estem a assenyalar l'altre i reforçar aquesta tensió destructiva, però no ho faré. Cadascú, en l'exercici quotidià de la seva feina, sap que aquesta dinàmica de fer malbé l'altre, de posar-lo contra les cordes, de voler-lo confrontar, s'ha convertit pràcticament en un vici. El no reconeixement de les virtuts dels competidors, de l'oposició, dels qui ideològicament poden discrepar de nosaltres, ens ha convertit en una societat de bàndols, d'amics i enemics, de restes permanents, de veritats absolutes que no ho són. El perill d'aquesta dinàmica és que acabem convençuts que som una societat mesquina, immersa en una realitat política i comunicativa que viu de cremar les naus. Però aquest és el mirall públic, el que ens arriba, però sortosament existeix la tensió creativa, potser més invisible, menys notòria, en molts àmbits. Durant els meus darrers sis anys de feina, he tingut el privilegi d'aprendre a sumar al costat d'un equip professional que ha conviscut, amb les seves diferències, en favor d'un exercici constructiu diari. He comprovat que la tensió creativa és la millor arma que tenim per créixer col·lectivament i m'he pogut convèncer que això és possible. Hem de reeducar-nos per eliminar aquest instint destructiu. Suposo que aquest és un sentiment compartit per milers de persones que estan tipes que l'ànsia de poder, d'instaurar una única manera de veure les coses, de creure que el que pensem és el que toca pensar i que només nosaltres sabem el que convé al país, s'hagi convertit en un vici. L'aprenentatge dels uns al costat dels altres, mirant de no fer-nos ombra, pot ajudar-nos a sortir d'aquest sot. Els qui triomfen amb la desqualificació dels altres, les estratègies conspiratives i la càrrega de negativitat ho fan perquè troben en les nostres institucions polítiques, mediàtiques, econòmiques i socials responsables que inverteixen només en la mirada tàctica de la nostra vida col·lectiva. Cap on va Catalunya? Cap a la mediocritat i la paralització si no aturem aquesta espiral. I per aturar-la, només cal que assumim el nostre compromís individual, que no ha de ser amb ningú més que amb la societat, amb la suma dels interessos dels qui viuen amb nosaltres i que actuen, no només en funció dels seus objectius particulars, sinó amb un sentit de responsabilitat col·lectiva. L'èxit serà no poder distingir qui de tots ha guanyat la partida. Costa creure que aprenguem a fer-ho i tot plegat sona a bons desitjos i utopia, però aquest article no anava d'això?