• Imprimir

L'ESCÓ 136

Estem en pròrroga

Lluís Bou

El president José Montilla i el líder de CiU, Artur Mas
JOSEP LOSADA

Catalunya està a les portes de sortir del túnel. Ja se'n comencen a detectar indicis. L'actual desgavell està en pròrroga, i tot dependrà del moment en què el president José Montilla la remati. Si no és que ERC se li avança i gira full abans. Poden intentar exhaurir la legislatura, certament, però seguirà sent en pròrroga. Estem ja com a país a les portes d'una nova etapa, i els qui hi apuntin amb decisió són els qui en sortiran més ben parats.

No penso estrictament en el tripartit quan em refereixo al túnel. M'ho miro des de fora. El problema de fons d'aquest país és que fins ara al pujolisme no l'ha aconseguit rellevar cap altra hegemonia. Aquest és l'origen del fracàs de la política catalana actual, condemnada a una inestable fragilitat. CiU no va aconseguir l'hegemonia en quedar a l'oposició dues vegades consecutives, tot i guanyar les eleccions. I el tripartit tampoc ho ha fet, tot i que en tenia la gran oportunitat, perquè l'hegemonia no és pas sumar al Parlament sinó desplegar un projecte reconegut i valorat per una majoria social. Aquesta no hi ha sigut mai, perquè han sigut tres els projectes del govern, i mai no s'han arribat a soldar. En aquesta pròrroga veuran com la tendència centrífuga tendeix a remarcar-se, i cadascú anirà a la seva.

El tripartit s'hauria convertit en hegemònic si enfront d'ell s'hagués trobat amb un govern del PP. Això l'hauria cohesionat, i, cosa encara més important, li hauria permès abanderar les reivindicacions catalanes. Però no ha sigut aquest el cas. Amb el PSOE a la Moncloa, el tripartit fimbreja entre les topades entre els socialistes catalans i els espanyols, que mai no trenquen la corda, i els legítims interessos d'ERC com a partit independentista. No és culpa de ningú. Quan hi guanya el PSC, hi perd ERC, i a l'inrevés. Ja sigui amb la llei de consultes, amb el finançament o amb la negociació de competències. L'executiu governa, doncs, amb el fre de mà posat, a baixa pressió, amb unanimitats que només s'aguanten un dia a la setmana a la sala Tàpies de la Generalitat. Però aleshores és el govern central qui ocupa l'espai central, perquè, com deia Joan Fuster, si no fas tu la política te la fan els altres. I el balanç és que en surt erosionat l'autogovern i que el catalanisme entra en crisi.

Així estem. Gairebé tothom ja ho reconeix, també els consellers més preclars, i es confirma que la fórmula del tripartit està definitivament exhaurida. No ha servit per posar en marxa les infraestructures que necessita amb urgència el país. I no ha servit tampoc per desplegar el nou Estatut. No té capacitat de pressió, no té força. Portem dos anys en vigor del nou text i la falta de resultats és desoladora. Ni un sol traspàs dels importants. I en el finançament es presenten mals auguris, perquè el mateix problema torna a escolar-se, malgrat els esforços del conseller Antoni Castells.

Anem, doncs, a un nou escenari. I aquest serà o bé la sociovergència o bé un pacte nacional CiU-ERC. De l'habilitat dels partits catalans per encaixar el canvi en dependrà que la fórmula sigui una o l'altra. En això, precisament, consisteix la pròrroga.