• Imprimir

Cap on va Catalunya?

Patrícia Gabancho

Una imatge del TGV arribant a Barcelona, en fase de proves
XAVIER BERTRAL

Catalunya té por de la seva identitat i té por de perdre la seva identitat. Per això la identitat catalana funciona malament en l'àmbit públic i aguanta ferma en l'àmbit domèstic. Catalunya integra tothom en l'espanyolitat banal que regna arreu; després, els mateixos catalans s'arronsen en constatar la reculada. I és que els catalans saben que, en existir, molesten... A qui molesten? La colonització és en l'imaginari. Amb això n'hi ha prou, i la resta ve com un afegitó. Ens veiem com ens veuen, parlem amb les paraules dels altres.

Vull dir que la situació política és filla de la colonització de l'imaginari. Aquesta és l'autèntica batalla de la supervivència. No és pas un procés d'ara; que actualment vagi més de pressa és fruit de la llei d'acceleració que opera quan les coses fan baixada. Avui, davant el desconcert de Catalunya, s'alça un projecte espanyol molt potent; ha passat poques vegades en la història, i bona part dels antics triomfs morals de Catalunya vénen de la vacil·lació espanyola. Espanya, avui, està satisfeta amb ella mateixa, sap on va i s'ho creu. Catalunya és una nosa que cal desactivar, desfer i esborrar. I d'això s'ocupen.

El projecte espanyol és la reconstrucció d'un Estat centralitzat i fort, amb una gran capital que concentra el poder polític, econòmic, financer, logístic i cultural. Això és Madrid. El traçat decimonònic del TGV, que restableix el centre geogràfic com el punt zero de les operacions dins del mercat espanyol, n'és el paradigma. Darrere la gent, hi aniran les empreses: es tracta d'això. Aquest centre polític redistribueix la riquesa i el joc. Quan Barcelona clama per les seves infraestructures, des de Madrid contesten que s'ha de comparar només amb les altres capitals de província. Tampoc no es pot reclamar cap bilateralitat en el finançament: quan Andalusia clama que "la solidaritat no es toca", reafirma el projecte espanyol. Catalunya produeix, Madrid reparteix. Cap espanyol discuteix les milionàries inversions ministerials a Madrid i tothom es malfia dels euros que de tant en tant cauen a Barcelona. No és només anticatalanisme atàvic: és projecte d'Estat, una capital i una perifèria uniforme.

Són pistes barroeres d'un procés que s'accelera a partir dels noranta i que ha tingut la traça d'acotar la identitat en un espai ofegat: nacionalisme no equival a catalanitat, ni viceversa, sinó que és aquell racó residual, negatiu, premodern, egoista, etc., etc., que es manifesta parlant en català, defensant la cultura catalana-catalana o votant determinats partits. El PSC se situa fora d'aquest redós amb el correlat light del seu catalanisme, del tot compatible, en ser regional, amb el projecte espanyol. Ja no li calen antigues dèries reequilibradores com ara la bicapitalitat encarnada per una Barcelona que se somiava poderosa: avui la ciutat s'esborra i Catalunya ha desaparegut sota la paraula tramposa de territori: tot el que no és metropolità és territori. Ni país, ni nació: territori. No sé de què pateixen els membres del Tribunal Constitucional que estudien el significat del pròleg estatutari!

Sense un projecte amb què alimentar-se, Catalunya passa gana de lideratge. Molts catalans se senten políticament orfes, no saben cap a on mirar. Fa molts anys que Catalunya és un país sense classe dirigent, i cap sector social és avui capaç de fornir aquest lideratge, no pas perquè no hi sigui la inquietud, sinó perquè no hi és l'aglutinador. I per això la independència, segurament l'única sortida viable, és encara molt més una paraula màgica que no pas un projecte responsable.

I tanmateix la realitat existeix, que deia el poeta. La realitat és el magma desmembrat de la societat civil, que és talent i creativitat. Instal·lada la política en l'espai de l'ambigüitat, on les paraules no tenen significat i menys encara compromís, cal retornar el pensament als ciutadans. Que no ens pensin els polítics. Refem l'imaginari. Mirem-nos des de dintre. Pensem sense preocupar-nos per la dispersió. Ja coincidirem: cadascú a casa seva i amb un projecte per compartir.