• Imprimir

La conferència de Mas

Catalanisme i felicitat

APLAUDÍMETRE · El públic s'entusiasma amb el discurs de Mas quan agafa un to sobiranista PUJOL · L'exlíder aplaudeix quan es proclama la fi de la pedagogia

Francesc Puigpelat

Artur Mas saludant Josep Antoni Duran i Lleida abans de començar el seu discurs
PERE VIRGILI

Va de debò la refundació del catalanisme que pretén Artur Mas? Hi ha canvis importants? Davant d'un Palau de Congressos ple, anoto tres indicis positius: primer, en el vídeo introductori, es reconeix el rebel i incòmode Josep Pla entre les patums de Catalunya, vora Gaudí i Verdaguer; segon, Mas afirma que gastar-se temps i diners a fer pedagogia de Catalunya a Espanya és absurd, i Pujol l'aplaudeix; tercer, Artur Mas gosa reformular una de les definicions emblemàtiques de Pujol: "És català qui se'n sent o qui viu a Catalunya i ho vol ser".

En les primeres files dels assistents, hi ha molts representants de la societat civil. Em fixo en Alfons López Tena, Hèctor López Bofill, Jordi Porta i Mònica Sabata. En representació d'ERC, hi ha Marina Llansana i Heribert Barrera, que rep molts compliments, com Jordi Pujol, acompanyat per Marta Ferrusola. Però el que predomina a les primeres línies són els ex. La quantitat d'exconsellers i altres càrrecs de CiU és aclaparadora: Joan Rigol, Macià Alavedra, Miquel Roca, Josep Maria Cullell, etcètera. Hi ha tot CiU, d'abans i d'ara. Només cal dir que fins Duran i Lleida hi és!

Jo sec al primer pis, vora els equips de vídeo i àudio, controlats per David Madí, que dirigeix la parafernàlia tècnica com el general Patton els seus tancs. Agafo el boli i poso en marxa l'aplaudímetre, per tal de saber quines parts de l'acte generen més adhesió al públic. El primer gran aplaudiment se l'endú la imatge de Pau Casals dient: "Catalonia has been the greatest nation in the world".

Mas comença i enuncia un dels seus grans fils conductors: "Allà on es parlava d'autonomia o d'autogovern, hem de parlar del dret a decidir per nosaltres mateixos sobre allò que ens és propi". Gran aplaudiment. Passa gran part del discurs sense reaccions, fins que torna el to reivindicatiu. "I a més, hem pagat religiosament tot el que ens tocava, i també el que no ens tocava". Aplaudiments. "Recordeu aquell elogi enverinat que molts catalans s'han sentit dir quan cauen simpàtics: Oye, tú no pareces catalán". Ovació. "Fer una consulta al poble de Catalunya per comprovar si s'accepta o no l'Estatut eventualment debilitat pel Tribunal Constitucional". Aplaudiments enormes. "Formació d'un govern amb tots els partits que es comprometessin a defensar els objectius d'autogovern aprovats pel Parlament català el 30 de setembre del 2005". Aplaudiment brutal. "Decidirem els catalans que volem administrar els nostres recursos econòmics? És a dir, algun dia decidirem que volem un concert econòmic?" Ovació sensacional. Dels resultats de l'aplaudímetre es dedueix una cosa: que el públic catalanista només trempa quan el discurs tira cap al sobiranisme. Per què, aleshores, Mas formula només una mena de sobiranisme a mig gas? Per què no es llança a la piscina? És perquè Duran i Lleida és a primera fila, vigilant?

Conclusió: que la refundació no ha plantejat cap objectiu clar. El "dret a decidir" queda en la nebulosa. I intueixo que Mas creu que el catalanisme és pot definir de manera semblant a la felicitat, segons Margaret Runbeck: "La felicitat no és una estació on s'arriba; només és una manera de viatjar". El catalanisme d'Artur Mas (com ho era el de Pujol) també.