• Imprimir

IMATGES

Setanta-un anys després

RETRAT · Pere Català Pic va fer un dels cartells més famosos de la Guerra Civil 12-0 · Un ultra trepitjant una estelada dóna la rèplica amb una bota militar en lloc de l'espardenya

Mar Jiménez

La foto d'Andreu Dalmau feta el 12 d'Octubre a Barcelona, amb un ultra trepitant amb una bota una estelada
EFE

Setanta-un anys després de la famosa fotografia de Pere Català Pic, anomenada Aixafem el feixisme, una altra fotografia, feta per Andreu Dalmau, li ha donat la rèplica aquest 12 d'octubre. Una foto que ben bé es podria anomenar Aixafem el catalanisme. Ara bé, marquem distàncies entre l'una i l'altra. Perquè així com en la de Català Pic qui trepitjava el símbol, la temuda esvàstica nazi, era la víctima, en el cas de la fotografia d'Antoni Dalmau el de la bota és el botxí, o si més no, voldria ser el botxí de la catalanitat. Un botxí que beu, precisament, de la infàmia dels que van entomar la esvàstica com a infaust símbol de masses.

No hi ha millor manera de marcar distàncies que contextualitzant la fotografia de Pere Català, que va esdevenir una de les més famoses de la Guerra Civil. Una fotografia que va marcar un punt d'inflexió en el cartellisme, que en aquella època es basava només en el dibuix. I que també va donar el tret de sortida a la imatge concebuda per a ús propagandístic, amb la voluntat de mobilitzar la població ideològicament.

La Guerra Civil

Situem-nos en aquell moment. La fotografia Aixafem el feixisme data de l'octubre del 1936. És a dir, tres mesos després d'allò que alguns encara anomenen Alzamiento Nacional, quan ja es veien les dents del llop, el periodista Jaume Miravitlles va convèncer l'aleshores president Lluís Companys que calia crear un Comissariat de Propaganda de la Generalitat. I així va ser. Miravitlles no va voler que aquest organisme tingués cap caràcter partidista, de manera que el va articular al voltant de la lluita global contra el feixisme. A més, la propaganda no tenia només com destinatari el propi país, sinó també les democràcies europees, amb la intenció de rebre el seu suport en la lluita contra Franco. El Comissariat va arribar a tenir-hi 300 persones treballant, entre elles Pere Català Pic, que n'era el cap de publicacions. Amb l'ajut del seu fill, el també fotògraf Francesc Català Roca, va muntar la imatge que després immortalitzaria amb la seva càmera i que donaria lloc al famós cartell.

L'impacte de la imatge

La força d'aquest retrat rau en com una espardenya (que alguns diuen era calçada per l'aleshores alcalde de Barcelona Carles Pi Sunyer), que simbolitzava el poble, els treballadors i els pagesos, s'imposava a una esvàstica, que tot i esquerdada, calia acabar de rematar. Malauradament, sabem què va passar després. L'esvàstica no es va acabar d'esquerdar, sinó que va aixafar tot el que se li va posar al davant en els anys següents.

Ha passat molt temps, setanta-un anys, des d'aleshores. I les coses han canviat. El catalanisme ja no és víctima, sinó protagonista. Però encara queden coses per fer. Refundació del catalanisme, referèndum el 2014 o sobirania són conceptes que estan sobre el tauler polític.

Mentrestant, altres que encara viuen del passat, acusen la Catalunya que ha estat víctima del segle XX (i d'anteriors) de ser botxí. Alguns, cada vegada menys, es reuneixen a Montjuïc cada 12 d'octubre, per recordar el Caudillo i fer veure que no ha canviat res. Però finalment, l'espardenya ha tingut més força que la bota militar. Finalment, el seu feixisme va veure el final. Va acabar, com diuen els alemanys, amb l'enfonsament.