• Imprimir
• Enviar

Engrunes

Joan Oliver

Cultura de mort

A partir d'un cert moment de la nostra vida tots pensem en la mort. Alguns perquè la saben i la volen propera, d'altres perquè la mort de parents i amics ens assenyala que hem començat ja el camí que fa baixada. Esperem que el camí sigui llarg i la baixada suau, però hi pensem, en el camí i el seu final. I tots busquem un sentit a aquest darrer acte de vida que anomenem mort. I tots voldríem que la mort i les cerimònies que l'acompanyen fossin la clau més perfecta per desxifrar el nostre pas per aquest món. D'això parlava l'article inèdit d'en Xirinacs que ahir va publicar l'AVUI. Un article que tenia el valor de plantejar en públic tot allò que molts només comentem de manera privada. A cops tan privada que només en parlem amb el cònjuge o amb nosaltres mateixos. Potser sí que paga la pena de parlar-ne en públic, potser sí que paga la pena de contribuir entre tots a generar una nova cultura de mort. Una certa manera de viure els darrers moments, una certa manera de concelebrar la vida del difunt quan ell ja no és amb nosaltres.

Llavor de mort

Som llavor de mort. Però també som llavor de vida. Els que hem tingut la immensa sort de tenir fills, hem estat llavor de vida. Però també els que no han procreat són llavor de vida. Cadascú de nosaltres és no només llavor de vida biològica, sinó també llavor de vida social i nacional. La societat com a cos viu és capaç de recollir aquestes llavors i de fer-les germinar i d'anar-les empeltant les unes amb les altres fins que en el fruit final no es reconeix cap de les llavors individuals. Però hi són.

Ritual de mort

Els tradicionals rituals de mort són rituals de comunió, precisament perquè hi germini la llavor de vida del difunt. Els darrers anys hem assistit al desenvolupament de nous rituals de mort laics i, si s'hi fixen, de manera quasi espontània han esdevingut també rituals de comunió amb la participació de diverses veus per remarcar les diverses cares, les diverses relacions, les diverses llavors, del difunt. El cos mort fertilitza la terra, però fertilitza també l'esperit de tots els que d'una o altra manera van compartir la vida amb aquell que se n'ha anat. Amb aquell que no volem que se'n vagi del tot.