• Imprimir

En defensa pròpia

El PSC del gran poder

Vicent Sanchis

ANTHONY GARNER

Les últimes eleccions han convertit el Partit dels Socialistes de Catalunya en el gran poder polític del país. Cada cita amb les urnes l'ha enfortit institucionalment. El PSC controla totes les administracions, tret d'alguns residus -per molt significatius que siguin- que ha cedit als seus socis de govern, mentre Convergència i Unió, el principal partit de l'oposició, boqueja. La situació és tan bèstia, que en algun moment els socialistes s'han quedat sense candidats per a omplir tots els càrrecs que tenien a disposició immediata. Aquesta situació genera anomalies en el sistema. No cal dir que els dirigents socialistes no les reconeixeran. Per què el monarca absolut ha de reconèixer que s'excedeix si no en té cap necessitat? Quan els socialistes aspiraven a presidir la Generalitat demanaven un "canvi necessari" a la part de la plaça de Sant Jaume que els havia estat inaccessible fins aquell moment. "Cal obrir finestres", proclamaven. Quines cal obrir-ne ara en les institucions on ells governen des que hi va haver la transició democràtica?

El poder polític del PSC és immens a Catalunya, considerant, a més, que és el PSOE qui governa a Madrid. I tanmateix... I tanmateix, per molt paradoxal que sigui, els socialistes catalans viuen un dels moments més incerts des que es van constituir com a partit. Aquesta afirmació desperta immediatament ironies entre els seus dirigents. "Ja la voldrien, aquesta salut, els que ens veuen malalts", comenten amb molta raó. Però no n'hi ha prou. Per molt segura que sembli una biga sempre necessita la inspecció del tècnic. La biga socialista presenta forats imperceptibles. Tal com han constatat alguns analistes, el PSC ha monopolitzat tot el poder, però ho ha fet gràcies al suport d'Esquerra Republicana i Iniciativa, i amb un retrocés evident del seu suport electoral. Hi ha una fatiga política molt més constatable a Catalunya que a la resta de l'Estat. Aquest cansament -aquest descrèdit, en definitiva- castiga més qui ocupa el govern que l'oposició.

Hi ha un vot enquistat en el PSC, però hi ha també un cansament que es constata molt més en el PSC. Quin és el projecte que ofereixen els socialistes a la societat per combatre'l? Quines il·lusions són capaços de generar? Des del segon congrés del partit, el 1980, cada moviment intern dins les files socialistes ha implicat el retrocés dels sectors més idealistes -quasi sempre identificats amb el catalanisme- i l'avenç dels pragmàtics; de l'aparell, en definitiva. Va ser l'aparell, després d'arrasar en el congrés del 1994, qui va cedir a Pasqual Maragall l'oportunitat de presentar-se com a candidat de la presidència de la Generalitat. Però sempre tutelat per la majoria. Capitans, municipalistes, barons... El gran poder del PSC s'ha gestat en l'àrea metropolitana de Barcelona -epicentre: Baix Llobregat- i s'ha escampat amb una estratègia basada exclusivament en la gestió de l'autoritat.

Aquesta va ser la divisa que va fer servir José Montilla com a candidat socialista: l'encert en la gestió. En una societat postindustrial com la catalana les denominades "polítiques socials" no són patrimoni de ningú. Tothom les vol practicar perquè tothom sap que són la garantia de guanyar pròximes eleccions. Què més li queda a l'autoproclamada esquerra? Els formalismes progressistes? A Catalunya agraden, però amb això no n'hi ha prou. Sobretot, quan en contra dels gestos atrevits no hi ha la mateixa dreta ultramuntana que a Espanya deixa anar la bilis més agra, per exemple, contra els matrimonis homosexuals.

Els dirigents del PSC saben que necessiten allò que no tenen. La ideologia de Reventós, el catalanisme d'Obiols, la rauxa de Maragall. Tot ha anat quedant-se pel camí, víctima del pragmatisme, de la gestió, de la seriositat amèbica. L'actual direcció del partit només es pot proclamar càndidament d'"esquerres". Qui no ho és en aquest país? El PSC de la força institucional és ara el PSC més dèbil en projectes i il·lusions.

Potser per això aquests dies ha començat a presentar-se en societat la denominada Convenció pel Futur, una plataforma que recupera Raimon Obiols i alguns dels seus fidels amb el suport ambiciós del conseller d'Economia, Antoni Castells. La maniobra, però, ha nascut inofensiva, amb la benedicció de l'aparell. El control, doncs, sembla excessiu. I la pretesa renovació dels nous convencionals no redueix la impressió que el PSC ha esdevingut exclusivament una enorme plataforma de poder.