• Imprimir

L'hora del tallat

Càntirs i aire condicionat

Francesc Puigpelat / puigpelat@lamanyana.cat

Fa un parell de setmanes, la Fundació Terra i el Museu del Càntir li van regalar un càntir a Zapatero, abans del consell de ministres on es va tractar del canvi climàtic. Aquestes dues entitats han fet una campanya a favor del càntir amb el lema Jo sóc la solució (el jo és, suposo, el càntir). Segons els promotors de la idea, una de les coses en què es consumeix més energia és obrint i tancant la nevera. I diuen que renunciar a l'aigua refredada artificialment i substituir-la per aigua amb refrigeració natural dins d'un càntir contribuiria a resoldre el problema de l'escalfament global.

Saber-ho em va transportar per uns instants a la meva infantesa. Al meu poble, del càntir en dèiem silló (la versió normalitzada és selló) i acostumàvem a tenir-lo en una galeria. L'aigua tenia un gust especial, una mica de ranci, però m'agradava. Mentre jo bevia aigua del selló, a casa encara teníem nevera de gel, i el padrí anava de tant en tant a la botiga a comprar-ne una barra. Eren prodigioses, aquelles barres de gel. Molts anys més tard, en llegir la primera frase de Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, les vaig recordar.

Quan jo devia tenir nou o deu anys, els pares van comprar una nevera elèctrica. Ma mare va posar una gerra d'aigua a la nevera nova. I que n'era, de fresca! Em bevia vasos i vasos d'aquella aigua: deliciosa. El mateix pensaven els meus pares: l'aigua de la nevera era millor que la del selló. Conseqüència immediata: el selló va fer cap a les golfes, i allà es va quedar, cobrint-se de pols, envoltat d'altres andròmines inútils: planxes manuals, la cuina de carbó, estufes de llenya, ràdios de l'any de la picor, cotilles, uniformes de la guerra, barrets de copa, boines, barretines i bastons. I, quaranta anys després, el selló encara deu ser allà, acumulant pols.

Suposo que el procés de substitució del selló (o càntir) per la gerra a la nevera va ser semblant en altres famílies. El canvi es va produir de manera lliure i espontània, sense cap mena de prejudici ideològic per mig. Es va abandonar el càntir perquè l'aigua de la nevera és més fresca. Això és el que s'anomena el progrés de la humanitat, que s'aplica al càntir, els cotxes, els telèfons mòbils o els ordinadors. Tot és el mateix.

Ara: hi ha una determinada classe d'ecologisme que sembla entestada a anar contra el progrés i inventar cada tres i no res la sopa d'all. Però la sopa d'all fa anys que ha estat inventada i, posteriorment, rebutjada. Ens volen fer empassar que l'aigua del càntir és més fresca que la de la nevera? Volen tornar a vendre càntirs a partir d'un mer prejudici ideològic? No crec que se'n surtin. El món funciona d'una altra manera, agradi o no: l'economia de mercat. Al diari, a la pàgina següent a la que anunciava el regal del càntir a Zapatero, hi havia un anunci d'un hipermercat. Deia: "Refresca't amb les nostres ofertes! Aire condicionat, 229 euros". Els fabricants d'aire condicionat toquen de peus a terra: per això tenen èxit.