• Imprimir

A la tres

Zapatero Suárez

David González / dgonzalez@avui.cat

En José Luis Rodríguez Zapatero-Tarannà (que diria l'Iu Forn) hi ha qui ha volgut veure-hi un nou Adolfo Suárez. Potser per la seva estampa física; potser per la seva joventut; potser per aquest optimisme antropològic que destil·la el segon abans que tot s'enfonsi; potser per la seva particular versió del puedo prometer y prometo (el sí a tot); o perquè també ha pogut fer una (nova) Transició. No acabo de veure-ho, però he d'admetre que les imatges de Zapatero a les portades d'ahir, els ulls plorosos, el gest sever, l'expressió de dolor, sí que m'han fet recordar Suárez. El Suárez devorat pels esdeveniments que cedia a Calvo Sotelo el testimoni just quan Tejero entrava al Congrés pistola en mà. El Suárez abatut per una pinça infernal: la dels sectors que braç en alt en salutació romana el titllaven de traïdor dia si dia també i la d'una ETA que en vigílies del 23-F arribava a fer 100 morts per any. Sí, Zapatero m'ha recordat aquell Suárez que ara, retirat de la vida pública per una penosa malaltia, rebrà tota mena d'homenatges en complir-se el 30 aniversari de les primeres eleccions de la democràcia. I sí, amb el retorn anunciat d'ETA, Zapatero me l'ha recordat, Suárez, perquè tinc la impressió que, com ell, s'ha refiat massa de les pròpies forces -"d'aquí a un any estarem millor"-. I perquè, salvant les distàncies, també li han fet la pinça i la pinça també li pot trencar les cames. La pinça articulada durant tots aquests mesos del denominat procés de pau pels sectors més intransigents de la dreta política, judicial i mediàtica espanyola, i l'ETA i l'esquerra abertzale més paleolítica. Com em deia un alt dirigent del PNB poc abans de les eleccions municipals, el més trist és que, derrotada un cop més la política, al final no hi haurà una altra solució que que siguin els de la pinça, els militars d'un costat i de l'altre, els que es posin d'acord.