• Imprimir
• Enviar

Engrunes

Joan Oliver

Wolfowitz

Hi ha gran alegria perquè en Wolfowitz ha anunciat que plegarà del Banc Mundial. Tots els que fa dos anys van haver d'empassar-se el seu nomenament se senten ara alliberats, com si s'haguessin tret un pes del damunt. Tenen una mena de sensació de venjança històrica, com si fotent-lo fora del Banc Mundial es revengessin de la política exterior de l'administració Bush. Com si la història els hagués donat la raó i hagués demostrat la maldat congènita de tots els neocons. Tot plegat fa una certa pena. Que quedi clar: no fa cap pena que plegui en Wolfowitz, fa pena que la seva dimissió sigui deguda més a qüestions polítiques que no pas a la història del sou de la seva xicota.

Europa

Als Estats Units els toca ara proposar el candidat a nou president del Banc Mundial. Probablement en Bush no evitarà la temptació de nomenar algú que encara sigui més animal que en Wolfowitz, només perquè no sembli que s'arruga davant els europeus. I els europeus arrufaran el nas, però no tindran altre remei que acceptar la proposta d'en Bush perquè des dels temps de Bretton Woods -fa més de seixanta anys- el tracte és aquest: els americans nomenen el president del Banc Mundial i els europeus, el de l'FMI. L'única manera de no acceptar el candidat americà seria trencar aquest tracte, però això seria suïcida per a Europa, ja que si avui s'hagués de dissenyar un nou sistema per decidir qui mana als grans organismes financers internacionals, els europeus podrien, amb prou feines, nomenar el cap de personal.

Banc Mundial

El mecanisme de designació dels presidents del Banc Mundial i de l'FMI està en crisi, però la crisi no s'acaba aquí. El que realment està en crisi és el paper d'aquests organismes nascuts en temps de reconstrucció postbèl·lica i d'escassetat de capitals. Si alguna cosa sobra al món d'avui és capital, i els mecanismes de la globalització fan que els recursos financers arribin a tots els racons del planeta. La veritat és que, si no existissin, avui ningú no s'inventaria ni un Banc Mundial ni un Fons Monetari Internacional. Més enllà de l'anècdota personal, més enllà de la política, l'afer Wolfowitz ha servit per constatar que podem viure perfectament sense el Banc Mundial.