• Imprimir

Pessics i pessigolles

Ignasi Aragay

Això és un adéu

Plego. Després de vint-i-un anys i de milers d'articles, aquest és l'últim que escric a l'AVUI. Enyoraré els companys amb els quals he compartit un munt d'hores, de pàgines, de nervis i d'èxits. I, esclar, també els lectors: espero retrobar-vos algun dia, vés a saber on. Desitjo tota la sort del món al que ha estat el meu diari, i que mai no ho deixarà de ser del tot, en la seva nova singladura de la mà d'El Punt. L'AVUI, malgrat la manca crònica de mitjans, ha sabut competir sempre amb els grans rotatius en castellà que es fan o es venen a Catalunya. Ha jugat a primera divisió i fins i tot ha guanyat algun títol. Durant trenta-quatre anys no s'ha conformat a fer la viu-viu. Al contrari. Des d'una catalanitat desacomplexada i malauradament poc habitual a la premsa del país, molt sovint ha marcat la pauta, sobretot en els terrenys polític i cultural, i sempre ho ha fet elevant el llistó de l'exigència nacional. Algun dia s'haurà d'escriure la història d'aquest AVUI que ha estat més influent que llegit, i en el qual, malgrat tots els malgrats, m'hi he sentit com a casa, còmode i lliure. Per a bé i per a mal, tinc una part de culpa del que el diari ha estat en les dues últimes dècades, que suposen tres quartes parts de la seva esforçada, complicada i a voltes brillant existència.

Un futur brillant

Malgrat la crisi econòmica general i la crisi particular de la premsa, el futur dels diaris en català és bo. La premsa en català només pot créixer en lectors perquè, per desgràcia, i incomprensiblement, encara està molt per sota del que li correspondria. Juntament amb el cinema i la justícia, és una de les assignatures pendents de la normalització lingüística. Per tant, hi ha molt camí per córrer. L'AVUI ha estat massa sol. El país l'ha deixat massa sol massa anys aguantant la bandera de la premsa generalista en català. Alguns, instal·lats en una còmoda diglòssia, només volien que el català fos per a la premsa comarcal, una premsa, d'altra banda, molt digna i necessària, que ha fet i fa un servei públic. A aquests diglòssics, per als grans temes nacionals i universals ja els anava bé el castellà. El Periódico va fer un pas tímid amb la doble edició, una en cada idioma. Alguns mitjans s'han dotat d'unes pàgines en català: recentment ho ha fet Público. I de moment no hem passat d'aquí. En el terreny de la justícia, com s'informava fa uns dies en aquest mateix diari, els últims anys l'ús del català ha retrocedit. En el cinema, si la llei Tresserras s'aprova i s'aplica, es pot fer un important salt endavant. I en la premsa ja seria hora que es comencés a moure alguna cosa. Ara que el país s'està descarant políticament, potser és el moment.

Tenim un passat

L'últim gran esclat, en qualitat i quantitat, de la premsa en català l'hem de situar en els vigorosos anys del primer terç del segle XX, que van culminar el lent procés de catalanització iniciat amb la Renaixença. El país havia assolit una extraordinària maduresa intel·lectual que es va reflectir de forma esplendorosa a la premsa. Els darrers temps s'està recuperant el rastre perdut d'aquell periodisme català i cosmopolita, amb Josep Pla, Eugeni Xammar, Josep M. Planes i tants d'altres. Amb diaris com La Publicitat i setmanaris com Mirador. L'editor Quim Torra és en bona mesura responsable d'aquest revival des de la seva arriscada i meritòria editorial Acontravent. També ell és l'autor de l'últim premi d'assaig Carles Rahola, Viatge involuntari a la Catalunya impossible (Proa). És un autèntic gust repassar la diversitat, pluralitat, modernitat i excel·lència dels diaris i revistes en català dels anys vint i trenta del segle passat. Allò va ser una florida espectacular. És cert que la premsa més llegida va seguir sent la feta en castellà, de caràcter comercial, fidelitat espanyola i estil ranci (La Vanguardia, El Diluvio...), però el lideratge informatiu i la influència social van caure majoritàriament de part de la modernitat en català. A part del magnífic Gaziel de La Vanguardia, els periodistes que han passat a la història escrivien tots en la llengua pròpia del país. La llista és llarga: als Pla, Xammar i Planes cal afegir-hi Josep M. de Sagarra, Just Cabot, Antoni Rovira i Virgili, Lluís Capdevila, Carles Capdevila, Domènec de Bellmunt, Francesc Madrid, Carles Soldevila, Àngel Ferran, Rossend Llates, Joaquim Ventalló, Manuel Fontdevila, Carles Sindreu, Àngel Samblancat, Manuel Valldeperes, Fermí Vergés, Irene Polo, Josep M. Poblet, Domènec Guansé, Carles Sentís i tants d'altres. La premsa catalanista, més jove i més posada al dia, tant en el terreny de la imatge com de l'estil literari i els plantejaments informatius, va guanyar la partida i només va poder ser esborrada per la força de les armes. Així qualsevol acaba amb la competència, oi? Avui som lluny tant de reproduir aquell èxit com, per sort, de caure en aquell final. Però convindria pensar-hi una mica, en tot plegat, a veure si som capaços de fer un salt endavant, sense por.

Moltes gràcies

Fa uns dies vaig rebre una agradable missiva d'Albert Manent en què em qualificava de "jove gat vell". Com que estic una mica tovet, em va emocionar. Em demanava que seguís al peu del canó al servei del país i la cultura catalana. No es preocupi, senyor Manent, que així serà. En l'exercici d'aquesta professió, a costa de pessics i alguna plaent pessigolla com aquesta, aprens moltes coses. Sobretot gràcies a savis inquiets i murris com Manent. O com els ja desapareguts Josep Benet, Miquel Batllori, Ernest Lluch, Pere Anguera, Miquel Tarradell, Joan Fuster, Tísner, Pere Calders, Montserrat Roig, Baltasar Porcel, Jordi Llimona, Míkel de Epalza, Manuel Vázquez Montalbán, Enric Miralles, Vicente Cacho Viu, Miquel Siguan, Marc Aureli Vila i uns quants més que segur que oblido. Amb ells he pogut entendre millor aquest país i el món. I ho he pogut compartir amb vosaltres, lectors de l'AVUI. Gràcies a tots.