• Imprimir

EDITORIAL

I qui repara ara el cop a 'Egunkaria'?

El 20 de febrer del 2003, un operatiu format per uns 300 guàrdies civils va clausurar, per ordre del jutge de l'Audiència Nacional Juan del Olmo, les instal·lacions del diari basc Euskaldunon Egunkaria -l'únic rotatiu que es publicava íntegrament en basc- i va detenir deu directius i treballadors. Als detinguts els van acusar d'un presumpte delicte de "pertinença" o "col·laboració amb l'organització terrorista ETA militar". Egunkaria, com havia passat amb Egin -l'únic precedent semblant del tancament d'un diari en un Estat de dret a Europa-, mai més va sortir al carrer. Però la fiscalia mai va presentar una acusació contra els detinguts d'Egunkaria i fins ahir, més de 7 anys després, l'Audiència no va dictar l'absolució dels cinc directius, que encara seguien imputats, entre els quals el director, i avui màxim responsable de Berria, Martxelo Otamendi.

El diari 'Egunkaria' va ser tancat en un context de fortíssima ofensiva político-judicial contra l'esquerra abertzale, avui il·legalitzada. Era un "cop a la premsa basca" -com titulava l'AVUI en la seva portada-, a la llengua i la cultura basques i a la llibertat d'expressió. S'invocava la lluita contra el terrorisme però hi havia altres interessos. Ho reconeix el magistrat Javier Gómez Bermúdez en la sentència absolutòria. Una sentència duríssima que, de fet, situa fora de la legalitat el tancament del diari. A més de desmuntar la tesi de la relació del rotatiu amb ETA, el jutge conclou que "El tancament provisional o temporal d'Euskaldunon Egunkaria no tenia habilitació constitucional directa ni cap norma legal especial expressa que l'autoritzés".

Com pot ser, doncs, que s'executés una decisió que va ser, com a mínim, aconstitucional? La sentència aporta alguna clau: "L'estreta i errònia visió segons la qual tot el que tingui a veure amb l'euskera i la cultura en aquesta llengua ha d'estar fomentat i/o controlat per ETA porta a una errònia valoració de dades i fets i a la inconsistència de la imputació". Un greu error, un gravíssim error de prejudici, polític i cultural, comès per una justícia "democràtica". Un error que, per descomptat, mai més s'hauria de cometre. Per això, 7 anys després, la pregunta és inevitable: ¿pensa algú demanar perdó?