• Imprimir

Puja aquí

Tot plegat il·lusiona

Sebastià Alzamora

És una seqüència tradicional, i, per això mateix, entranyable: un diari barceloní i català de referència, editat en castellà (el que s'ha de fer per no escriure La Vanguardia), publica una imparcial enquesta que atorga a CiU una victòria arrasadora a les properes eleccions al Parlament, i pocs dies després brota Duran i Lleida i diu allò que un govern de CiU a la Generalitat "seria bo per a Catalunya i per a Espanya". Ho deixa caure, esclar, en unes declaracions en castellà per als mitjans d'abast estatal, a fi que tothom pugui escoltar-lo i, sobretot, entendre'l. Duran i Lleida, el polític més ben valorat des de sempre entre tots els que prenen la paraula al Congrés de Diputats (per bé que últimament el veiem disputant amb la díscola Rosa Díez un frec a frec gairebé tan èpic com el del Barça amb el Madrid), vetlla ara i sempre pel benefici comú de Catalunya i Espanya. Fidel tothora als clàssics, el líder d'UDC tampoc ens va escatimar el seu celebradíssim hit "Mirin que, aquí on em veuen, sóc ben capaç de no votar els pressupostos del proper exercici". No em diguin que tanta solidesa no els fa exhalar un sospir d'alleujament. Duran i Lleida és una mica com Batman: per més que prosperin el crim i la corrupció, els honestos ciutadans de Gotham se senten confortats quan veuen la seva ombra projectada damunt l'skyline de la ciutat.

Llàstima que una figura tan robusta hagi de carregar amb la seva paradoxa: d'una banda, Duran encaixa a la perfecció amb el sistema de referències de l'actual parlamentarisme espanyol, dins el qual representa un paper tan atractiu com estèril. Però, d'una altra, fa un efecte un pèl extemporani en el context del missatge preelectoral que difon la federació per la qual es postula: "Començar il·lusiona", diuen els convergents, i a continuació hi afegeixen somriures, picades d'ullet i fins i tot petons. D'acord, esplèndid, començar il·lusiona: però començar què? Començar amb Mas, començar amb Duran? Que no havíem començat fa anys? Ens hem perdut alguna cosa?

En realitat, la paradoxa no és privativa del senyor Duran, i ni tan sols de CiU: en la política catalana hi ha, de fet, aquesta fal·lera permanent per erigir-se en abanderats del canvi. El primer tripartit, per exemple, va representar en el seu moment el canvi per antonomàsia: però una colla de partidaris del president Maragall es van desil·lusionar en constatar que el canvi no comportava el divorci amb el catalanisme que ells exigien, i aleshores es van declarar en rebel·lia. Va néixer d'aquesta manera una reelaboració de la idea de canvi tan políticament afortunada com la de Ciutadans, amb el lúcid Albert Rivera al capdavant. Per la seva banda, un grup característic de militants (i, fins i tot, de dirigents) d'Esquerra va descobrir que el seu partit havia renunciat, de la nit al dia, al canvi que històricament representava, i que no era altre que el de la proclamació unilateral de la independència de Catalunya. Va néixer d'aquesta manera Reagrupament, enlluernadora esperança política de l'Europa occidental. Dins d'Iniciativa i el seu complicat entorn de sigles, van decidir senzillament que el canvi són i seran ells, garants indiscutibles de la puresa de qualsevol govern d'esquerres, a canvi només de ser inclosos en l'organigrama.

Sí que és cert que començar il·lusiona. Només cal que sigui en benefici de Catalunya (i d'Espanya, ehem). Duran i Lleida dixit.