• Imprimir

Puja aquí

Auge dels Països Madrilenys

Sebastià Alzamora

És curiós, però el patriotisme constitucional espanyol va tan sobrat i tan desinhibit que ja està assumint les aspiracions més fervoroses del catalanisme (adaptades, per descomptat, a la pròpia perspectiva). És el cas dels Països Catalans, noble concepte formulat al seu dia per Joan Fuster en un rampell d'audàcia i que ha acabat fent més nosa que servei als mateixos catalanistes, que no han sabut mai gaire bé què fer-ne ni com explicar-lo. Potser si haguéssim començat a fer-ho per la gastronomia la cosa s'hauria cohesionat una mica més, però ara ja no ho sabrem. Em temo, en fi, que la independència dels Països Catalans, agafats així en bloc, haurà d'esperar una mica.

Per contra, amb tota naturalitat i sense ni preocupar-se d'anunciar-ho, que és com es fan aquestes coses, de dia en dia es configuren amb més nitidesa els Països Madrilenys. Els hem pogut tornar a veure en acció fa pocs dies, amb motiu de la discussió al Parlament de la ILP que proposa l'abolició de les curses de braus a Catalunya. Van ser jornades d'una gran amenitat, en què, per exemple, vam poder veure el científic Jorge Wagensberg brandar espasí, estoc i banderilles davant de ses senyories, o assistir a l'atac de santa indignació del senyor Rafael Luna davant de les argumentacions del filòsof Jesús Mosterín, a qui se li va acudir treure a rotlle l'ablació de clítoris per comparar-la amb les corrides, en la mesura que totes dues pràctiques, segons els que en són partidaris, es justifiquen perquè constitueixen una tradició.

En fi, que estàvem tan entretinguts en totes aquestes coses quan de sobte apareix la gran Esperanza Aguirre i, alehop, declara les corrides de toros bé d'interès cultural, i com a tal protegit i potenciat per una legislació d'allò més favorable. I és que la senyora Aguirre no es va fer torera perquè no li va donar la gana, però a dallonses no la guanya ningú. Excel·lent faena, lideresa. Encara no havíem acabat d'aplaudir la prestesa de la mecenes d'en Boadella que aleshores salten Múrcia i el País Valencià, personificades en els seus molt honorables presidents, Ramón Luis Valcárcel (el que va acusar Pasqual Maragall de beure hestolitros [sic] de vino) i Francisco Camps (el que té 900 euros al compte corrent) i declaren que s'afegeixen a la jugada amb entusiasme: ells també declararan les corrides bé cultural. Bravo.

Són els Països Madrilenys, i estan en auge. No cal ni que es diguin res per posar-se d'acord: van perfectament sincronitzats i els inflama el combustible que els arriba de Catalunya. Que l'Estatut estableix l'obligatorietat de conèixer el català per fer de metge a Catalunya? De seguida surten els Països Madrilenys a reclamar que els vinguin metges de tot arreu, que ells no els obligaran a parlar cap idioma (bé, només el castellà, però això no és una imposició, sinó una alegria). Que a Catalunya hi ha un debat sobre l'abolició dels toros? Doncs es declaren els toros bé cultural, i llestos. I així anar fent.

A més de l'amor pels catalans, als Països Madrilenys els uneixen més coses: per exemple, que estan feliçment governats pel PP i així segurament continuaran pels segles dels segles. I que amb Madrid tenen una capital que no és que ho sigui d'un Estat, sinó que és l'Estat en si mateixa. Ves que, posats a dur a terme objectius típicament catalanistes, no siguin ells els que acabin declarant la independència i ens deixin amb un pam de nas.