• Imprimir

Coses meves

Albert Om

Conflicte col·lectiu de personalitat

Qualsevol cosa que fem els catalans, a l'acte correm a veure què n'han dit a Madrid. I encara no sé si volem que els agradi o que no els agradi. En privat, disfrutem perquè no els agrada. El diagnòstic d'això es diu masoquisme. Trobar el nostre plaer en la rebequeria dels altres. Però després, en públic, ens fem els ofesos perquè no els ha agradat allò que ja prevèiem i ja volíem que no els agradés. Aquí és quan el masoquisme es converteix en esquizofrènia. Diuen que en qualsevol guió, si no hi ha conflicte, no hi ha història. Però la nostra pel·lícula deu ser de les complicades. Nosaltres busquem el conflicte per després poder-nos-en queixar. Què volem exactament: que a Madrid ens donin la raó o veure'ls enfadats? Si fem les coses per agradar a Espanya, no avançarem. Si busquem el que més convingui a Catalunya, aleshores el conflicte és inevitable. Sentir-nos estimats o aprendre a viure en el conflicte. Aquesta és el dubte metafísic. I mentre no el resolguem, no avançarem.

O fixos o al carrer

Dijous va ser el gran dia d'aquest conflicte col·lectiu de personalitat. Dotze diaris van publicar conjuntament l'editorial de la dignitat per defensar l'Estatut. No havia passat mai a la història. Tants diaris i tan d'acord. Doncs, el gran plaer de molts catalans, dijous al matí, no era llegir aquest editorial. Molta gent directament se'l va saltar i se'n va anar a veure què en deia la Brunete. La caverna. O com li vulgueu dir. La dignitat catalana contra la indignació espanyola. I va guanyar la indignació. Mira què diu el Losantos. Fixa't amb El Mundo. Estàvem contents perquè vèiem que l'editorial havia fet l'efecte desitjat i un minut després ens obrien el micròfon i ens fèiem els escandalitzats. La relació Catalunya-Espanya s'ha comparat moltes vegades amb un matrimoni. Amb una parella que flirteja constantment amb el divorci. Però potser s'assembla més a una relació laboral. Ara s'acaba el contracte i estem en un punt que o et fan fix i et milloren el sou i les condiciones laborals, o et foten al carrer. El treballador ha decidit que no li pensa posar la decisió gens fàcil a l'amo. I en aquestes estem.

Dia històric?

Donava gust dijous llegir l'editorial de la dignitat. Era valent, era clar i, sobretot, era el mateix per a tots els diaris. El consens ens agrada molt als catalans. Ens enganyem pensant que som capaços de posar-nos d'acord en les coses que de veritat són importants per a aquest país, quan, en realitat, els consensos són anormals. Són fruit d'un estat d'excepció. Només una agressió externa, un enemic comú uneix un país. Si no, és preferible que un col·lectiu sigui divers i que no tingui una única manera de veure les coses. Els consensos són bonics. Però duren poc. Recordem què va passar el 30 de setembre de 2005. Aquell dia Catalunya estava orgullosa dels seus polítics. Un 85% dels diputats del Parlament (tots menys PP i Ciutadans) es van posar d'acord per aprovar un Estatut. Dia històric, vam dir. Històric no sé si ho va ser, però és veritat que només va durar un dia. L'endemà els socialistes començaven a passar-hi el ribot, Artur Mas pactava la retallada amb Zapatero a la Moncloa i el consens se n'anava a fer punyetes. Ara s'admeten apostes per veure quant durarà aquesta sociovergència periodística.

Equips espanyols

I per si la cosa no estigués prou animada, diumenge a les 7 de la tarda Barça-Madrid. Hi ha el costum que si guanya el Barça s'ha d'escoltar les ràdios, mirar les teles i llegir els diaris de Madrid per veure què en diuen. Si és per riure i passar una bona estona, ho entenc. Però si és per enfadar-s'hi -com fan molts aficionats- aleshores ja no ho comparteixo. Tornem a ser al mateix lloc que abans. Entre el masoquisme i l'esquizofrènia. Entre el plaer per la desgràcia del rival -que entenc i comparteixo, perquè és la gràcia del joc- i una contradicció històrica: reclamar per al Barça el mateix tracte periodístic que té el Madrid i al mateix temps disfrutar quan no ens el donen. Què volem que l'As i el Marca es comportin com l'Sport o El Mundo Deportivo? Que Telemadrid faci la mateixa informació que TV3? Que la Cope narri els partits com Catalunya Ràdio i la SER com RAC 1? No, gràcies. No podem agafar una llaga d'estómac cada vegada que advertim que els gols del Barça no són cantats amb la mateixa intensitat que els del Madrid. Millor que riguem perquè hauran tornat a caure en la seva pròpia trampa. Dir que tracten igual tots els equips espanyols.