• Imprimir
• Enviar

Puja aquí

El camí del Pamano

Sebastià Alzamora

Desconec quina audiència deu haver obtingut Les veus del Pamano, la pel·lícula sobre la novel·la homònima de Jaume Cabré que TV3 va emetre en format minisèrie dilluns i dimarts, però espero que hagi estat alta, perquè la cosa s'ho valia. Com també s'ho val, no cal dir-ho, llegir la novel·la i descobrir-hi els motius del seu incontestable èxit, que també és digne de celebració. Des de la seva publicació l'any 2004, la de Les veus del Pamano ha estat una història feliç: la novel·la porta venuts més de cinquanta mil exemplars entre el públic català, i després ha estat traduïda a tretze idiomes més, també amb excel·lent acollida en algun d'ells. Destaca el cas d'Alemanya, on la novel·la de Cabré ha causat furor: no tan sols va ser un dels llibres estrella de la Fira de Frankfurt de l'any 2007 -que tan entretinguts ens va tenir al seu moment- sinó que, a data d'avui, porta més de tres-cents mil exemplars despatxats, ha batut rècords de permanència a les llistes de més venuts i les crítiques encomiàstiques dels crítics alemanys li han plogut a tort i a dret. Deu ser que la cosa de la memòria històrica també els toca la fibra sensible, als alemanys.

I també hi deu tenir a veure el fet que tenen bon gust a l'hora de detectar una novel·la excel·lent, com és el cas, per damunt de tota altra consideració, de Les veus del Pamano. Jaume Cabré no és cap Dan Brown d'anar per casa, i ni aquest ni cap dels seus llibres és una carallotada engiponada de qualsevol manera per conquerir el favor dels adolescents o satisfer els instints més baixos del personal. Ben al contrari, Jaume Cabré és un dels escriptors més solvents i rigorosos amb què compta actualment la literatura catalana, i Les veus del Pamano és una novel·la dura, exigent i sofisticada, als antípodes de tota concessió a la xavacaneria. I això mereix ser remarcat, perquè demostra dues coses importants, a saber: que no és cert que els llibres que es venen molt hagin de ser necessàriament dolents, i, sobretot, que és igualment fals que la bona literatura -l'alta literatura, si se'm permet l'expressió- no pugui pas agradar al gran públic.

Aquestes no són les úniques falsedats que Les veus del Pamano ha posat en evidència. Per exemple, hi ha aquesta cantarella que encara s'arrossega i que pretén caricaturitzar la literatura catalana com una mena de gueto marginal de país petit, suposadament incapaç de produir obres d'èxit. Fa una mica de cosa haver d'insistir-hi, però no ens en cansarem: ja fa molts d'anys que, tant en termes de mercat i d'indústria, com de valor estrictament literari, la literatura catalana és perfectament homologable a qualsevol altra literatura europea. També pel que fa al percentatge i a la qualitat dels llibres importants que arriba a generar (i faig una mica de trampa, perquè un llibre importants no té per què ser un llibre d'èxit, però aquí sí que coincideixen les categories): en resum, diríem que no en tenim més que els altres, però tampoc menys que ningú.

És un plaer, doncs, felicitar Jaume Cabré per haver sabut aixecar una novel·la que funciona com una equació, en què quadren les variables de l'ambició literària i de la capacitat d'incidència. I donar igualment l'enhorabona a TV3, per haver recuperat la idea que el servei públic passa també per la vertebració d'un imaginari que es nodreix tant de la literatura com de l'audiovisual. Aquest camí del Pamano és un camí a seguir.