• Imprimir

La camisa aixecada

Sebastià Alzamora

ANTHONY GARNER

"L'Estat podrà transferir o delegar a les comunitats autònomes, mitjançant una llei orgànica, facultats corresponents a una matèria de titularitat estatal que per la seva naturalesa siguin susceptibles de transferència o de delegació. La llei preveurà en cada cas la transferència corresponent de mitjans financers i també les formes de control que l'Estat es reservi".

Alegreu-vos, germans, que això que acabeu de llegir és l'article 150.2 de la Constitució espanyola, panacea que el govern d'Espanya recepta als catalans en cas que l'Estatut quedi molt baldat per la sentència del Tribunal Constitucional. Traduït, ve a dir: "Graciosament us permetrem que gestioneu allò que a nosaltres ens faci mandra o ens surti de la xeremia, amb els calés que considerem convenient de cedir-vos [nota del traductor: com a principi general, pocs o cap] i sota la nostra estricta supervisió legislativa, executiva i/o judicial [nota del traductor: a diferència de les democràcies normals, a l'Estat espanyol els tres poders fonamentals van sempre barrejats en estrident orgia]. Tanmateix, sigui quin sigui l'assumpte de què es tracti, la seva titularitat continuarà sota el nostre poder, igual que la legalitat vigent".

No és exactament una apologia de l'autogovern, tot i que ara ens ho vulguin vendre com a tal. Però cap problema, perquè el govern de Zapatero té previstes altres vies alternatives per desplegar l'Estatut fins i tot en el cas que el TC el rosteixi a l'ast: verbigràcia, modificar a mida les lleis petitones que hi entrin en conflicte, i, si amb això no n'hi ha prou, encomanar-se a sant Judes, patró dels casos difícils, perquè la sentència sigui interpretable. Convoquem altre cop el traductor: "No patiu si el TC profana el cadàver de l'Estatut, perquè aleshores podem fer jocs de mans amb les lleis que al cap i a la fi mai no hem respectat, o bé reanimar la mòmia 150.2, que tampoc ningú s'ha cregut mai". Pel que fa a la definició de Catalunya com a nació (ni que sigui al preàmbul) o a l'obligatorietat (ni que sigui molt limitada) de conèixer el català, la solució proposada per la Moncloa s'assembla força a aquella història que explicava Boris Vian sobre un militar i el seu presoner que cada dia es desafiaven a la mateixa juguesca: si el presoner aconseguia confegir el seu nom dins el plat amb les lletres de la sopa abans que no ho fes el militar, era lliure. La pega consistia que el presoner es deia Alexandre Wenceslau d'Aireflor, i el militar es deia Pol.

L'entranyable aixecada de camisa torna a estar servida, i encara més en vigílies de votació de pressupostos i de presidència europea. Queda enlaire alguna pregunta inquietant: si el mateix govern es dedica a buscar dreceres per saltar-se les sentències del TC, per a què serveix el TC? I encara: com es menja que el famós 150.2, aprovat el 1978, pugui desplegar un Estatut aprovat el 2006 amb la intenció de superar el marc legislatiu anterior? Doncs potser es menja amb el 150.3, que ve just a continuació, i que diu: "L'Estat podrà dictar lleis que estableixin els principis necessaris per a harmonitzar les disposicions normatives de les comunitats autònomes, fins i tot en el cas de matèries atribuïdes a la seva competència, sempre que ho demani l'interès general. Correspon a les Corts Generals d'apreciar l'existència d'aquesta necessitat, per majoria absoluta de cada cambra" [Nota del traductor: més clar, la Loapa].