• Imprimir

Bolem més kultura

Sebastià Alzamora

ANTHONY GARNER

No són cap novetat les crítiques que rep l'Ajuntament de Barcelona per part d'aquells que el troben excessivament lax en les qüestions que afecten la utilització de la via pública per a tota casta d'activitats de presumpte valor artístic, com per exemple els grafits o les exhibicions de skate a les immediacions del Macba. Són crítiques que acostumen a veure en la permissivitat del consistori amb aquesta mena de fenòmens un afany polític d'oferir una imatge de la ciutat falsament "oberta" i "moderna", si se'm permeten aquestes paraulotes.

Bé, doncs també hi ha qui pensa que la suposada "modernitat" que vol vendre Barcelona com a imatge de marca és falsa, però per motius exactament oposats: segons aquests, Barcelona seria una ciutat controlada per malèvols poders amb temptacions totalitàries, que detesten la cultura (ja se sap que els dolents es reconeixen perquè odien la cultura) fins al punt de perseguir-la, àdhuc amb acarnissament. Això és el que sostenen els promotors de Barcelona Postiza (postiza rima amb mestiza, amb subtil ironia), nom d'un col·lectiu que agrupa una vintena llarga de bandes musicals que acaben de publicar un CD amb el mateix títol. El disc conté temes de cadascuna d'aquestes formacions, amb el fil comú de denunciar la política cultural de l'Ajuntament, que consideren decadent, retrògrada i, en general, més dolenta que la tinya.

La solidesa dels arguments de Barcelona Postiza és aclaparadora. "Barcelona es ven a l'estranger com una ciutat bohèmia i després no fomenta la cultura popular", denuncia un dels portaveus del col·lectiu, un senyor anomenat Vincenzo Mengale, que forma part el grup RadioChango. Ah, caram. I en què es basa una tan punyent acusació? "No hi ha llocs on tocar, cada vegada s'endureixen més les normes contra els bars que fomenten la música i crear és molt difícil". És a dir, que la fluïdesa creativa depèn de la normativa de bars, com ja sabia Borís Ieltsin. I encara afegeix Megale: "Ara tothom coneix grups com Ojos de Brujo i Macaco, però la gent ha de saber que aquests grups van començar tocant al carrer, a les Rambles o a la plaça George Orwell". I remata: "A Barcelona hi ha una autèntica persecució de l'art".

La queixa ja s'entén millor, però arribem al cap del carrer en llegir una de les inspirades composicions d'un altre grup, La Pegatina, que també participa a Barcelona Postiza: "Hoy en día ni en la calle / ni en la calle se puede estar / cámaras por todos lados / no paran de grabar / porque el sistema te quiere / te quiere controlar". Haver començat per aquí: la culpa de tot és del sistema, malvat per definició, que s'encarrega de perseguir els focus potenciadors de la cultura com ara la plaça George Orwell, dita també del Tripi, internacionalment coneguda per l'esplendor gairebé renaixentista de la seva escena cultural: gossos flauta, carteristes i macarres en formen part decididament activa. I esclar, tota aquesta gent necessita locals per dur a terme les seves nobles activitats.

Doncs res, ben fet que fan aquests artistes d'organitzar-se com a plataforma per denunciar tan magna injustícia. Perquè el seu clam sigui més potent, haurien de considerar la incorporació d'altres creadors de gran prosàpia, com ara els trilers, les estàtues humanes i els imitadors de Michael Jackson. Tot sigui per posar en evidència els atropellaments autoritaris que patim els barcelonins. I per la cultura, no cal dir-ho.