• Imprimir
• Enviar

En defensa pròpia

Burgesia? Tant de bo!

Vicent Sanchis

ANTHONY GARNER

L'episodi del Palau de la Música ha servit perquè afloressin determinades veus que apliquen esquemes florits a la interpretació de la realitat. Segons aquests senyors, Fèlix Millet forma part d'una trama burgesa que fa i desfà a Catalunya amb una impunitat i un poder totals. Si Millet ha pogut fer el que ha fet, és perquè comptava amb la complicitat d'aquestes famílies, hereves de llargues i antigues nissagues, que han estructurat una xarxa d'interessos vàlida i consistent des del segle XIX. Des de la industrialització fins ara, aquests burgesos ens han dominat i ens dominen encara. No se'ls escapa res. El control és absolut. Els mals d'aquest país -inclòs el del Palau de la Música- els han de ser atribuïts en exclusiva. L'anàlisi és convenient perquè estalvia feina. Va ser la burgesia catalana la que va explotar els obrers, la que va saquejar els recursos naturals de Cuba, la que va portar el dictador Primo de Rivera al poder, la que va pactar amb Franco i la que ara es confon amb el dimoni. Si algú mata el gos, s'acabaria la ràbia. Fèlix Millet n'és un exponent més.

L'únic problema d'aquesta interpretació és que és falsa. De burgesies catalanes, n'hi ha hagut tantes i tan variades com de proletariats. És veritat que en alguns moments històrics concrets han actuat amb comunió d'interessos i una certa coherència, però fa temps que, com a cos harmònic i sòlid, la trobem a faltar. És a dir, des del final de la guerra del 36 -amb la sacsejada que va representar el franquisme- i també des de la crisi dels setanta -que va suposar l'esfondrament dels sectors industrials tradicionals- s'ha desfigurat, s'ha diluït i fins i tot s'ha acabat. Encara hi ha cognoms il·lustres -Millet n'és un-, encara n'hi ha supervivents, però tot plegat s'ha complicat molt i ha desbordat els esquemes que hi aplicava el senyor Marx i que continuen considerant vàlids algunes ànimes primàries.

Les restes del naufragi d'aquella burgesia -que sempre va ser precària, comparada amb les germanes europees- han anat perdent el control de la dita i redita societat civil. És a dir, de les institucions que van impulsar i que les identificaven. Amb el foc del Liceu van fer el darrer cant del cigne. L'entitat que més els representava se'ls havia mort i se'ls havia fos abans a les mans. Quan va arribar el moment de tornar-la a alçar se'n van fer càrrec les institucions públiques i les grans corporacions. Ells -el que en quedava- tot just si van aconseguir 50 milions de pessetes per comprar-ne el teló. Això en queda: un teló vermell. Aquest era exactament el cas del Palau de la Música. Hi havia Fèlix Millet -hereu d'una tradició familiar- i hi havia les aportacions públiques i les d'algunes grans empreses, que ja no són de ningú, les quals li pagaven l'orquestra i, pel que s'ha vist, la festa. Però el fiasco de Millet no és atribuïble al fracàs de la burgesia. La constatació d'aquest fracàs era la composició dels seus òrgans de govern o, encara més lamentable, la procedència de les aportacions que el mantenien viu.

La burgesia catalana actual són alguns supervivents d'aquella tradició industrial, les noves aportacions consolidades durant el franquisme, els nouvinguts de darrera hora procedents d'aigües diverses i sovint turbulentes, i l'exèrcit d'executius que s'han anat covant gràcies a les dues escoles de negocis de Barcelona que amb tanta gràcia i efectivitat els han ensinistrats. I el problema d'aquesta burgesia complexa i heterodoxa és que no se sent hereva de l'anterior i que no practica el mecenatge, tret d'algunes comptades i honroses excepcions. Quan algú els demana quatre cèntims per a obra civil se'l miren amb cara d'espant, incredulitat o displicència. Amb prou feines l'acaben convidant al cafè. I gràcies. Paguen el que han de pagar per aconseguir les adjudicacions habituals i s'han format en la sàvia doctrina de l'escepticisme. L'únic art que els interessa és la pintura social i previsible que enganxen en les parets de casa, la literatura els incomoda i col·laboren amb l'esport acudint al gimnàs per cremar greix. Els que se senten catalanistes estiren una mica més el braç, però sempre dos pams lluny de la vora de la màniga. Van tan llargs d'armilla, que l'han convertida en levita.

Aquesta és la nova burgesia que ha permès que, una a una, totes les institucions pròpies i centenàries fossin absorbides per l'administració pública, la nova ànima del país, que més que practicar el mecenatge, el perpetra. Burgesia? Què més voldríem!