• Imprimir

A la tres

PSC-P(ajín), PSC-C(astells)

David González / dgonzalez@avui.cat

Va ser Pasqual Maragall qui va parlar de "les dues ànimes" del PSC. A saber: l'ànima que en diem "més catalanista" o "més PSC", els Reventós, els Obiols, els Maragall, els Castells, les Tura, els Nadal..., i la que, pels volts d'aquell congrés de Sitges del 1994 en què tot va canviar, es reclama tant catalanista o més que l'altra (molts de vostès diran que és "la més PSOE") però que, en tot cas, és la que mana. I mana tant perquè aquesta és l'única de les dues ànimes que va aconseguir portar el PSC a la presidència de la Generalitat. Primer va ser el 2003, per persona interposada (Maragall), i de nou el 2006, per la via directa (Montilla). És l'ànima -se suposa- "no tant catalanista" dels Montilla, els Zaragoza, els Iceta, els Corbacho, les Chacón, les De Madre... Les "dues ànimes" del PSC: la catalanesca, noucentista, estudiada, llegida i viatjada; i l'ànima obrerista avant la lettre cultivada en la brega ( i el tajo) del Baix Llobregat, castellanoparlant, que estiueja més aviat poc a l'Empordà... i que manté el timó de la Generalitat i l'objectiu de no deixar-lo. El 1978 eren el PSC(C), el PSC-Congrés, el PSC (R), el PSC-Reagrupament i la Federació Catalana del PSOE. Tres ànimes que serien dues en una: la que va anar a roda de CiU durant 23 anys i la que va deixar CiU a l'oposició, la "no tant catalanista", gràcies a l'entesa amb ERC, amb l'independentisme pota negra. El PSC dels de Berkeley i els que enganxaven cartells a Cornellà. El PSC dels "capitans" que van guanyar els despatxos on es llegia molt i es decidia poc, i el PSC que, ara, reclama canviar prioritats històriques perquè el 2010 vénen eleccions i les victòries poden no ser eternes. L'ànima De Madre quan censura l'ànima Castells, pels seus retrets a la política econòmica de ZP, l'endemà de fer-ho Pajín (PSOE). Les dues ànimes s'endureixen: PSC-P(ajín) contra PSC-C(astells). Però Montilla fa la síntesi. I després tempera.